Albert Soler, periodista d'aquest Diari de Girona em va dedicar el seu article del dimarts passat. És un mestre de l'expressió i a mi em fa més gràcia del que es pot pensar, malgrat no estar-hi gaire sovint d'acord.

Estic persuadit que en un diàleg amb ell hi ha molts acords possibles i sempre el creixement d'una amistat que es conrea en un espai de treball comú. El tema és el següent: Fa poques setmanes, l'Albert va fer un comentari sobre les primeres comunions. Amb un realisme molt partidista l'intitula: «Hòsties i macarrons» (Títol impresentable: per no ser sers de la mateixa naturalesa) i explica el nivell d'incomprensió dels assistents.

El diumenge 16 el vaig veure a Sant Jaume de Salt -parròquia de la qual no soc ni titular i vicari- , i he de manifestar que em va produir molta alegria, sense pensar en «miracles», com ell diu.

El vaig saludar amb afecte i amb goig, per la simple raó que li tinc una certa i clara admiració professional, i, per a mi, va ser com un llampec de sentiments en els quals les enrabiades -que n'hi ha hagut, en la lectura silenciosa del Diari-, han deixat intacte la meva capacitat de pensar junts. De comunicar-se des d'un humanisme valorat, per damunt de totes les diferències, guardant cadascú la seva imprescindible llibertat, però lluitant per quelcom que ambdós ha d'unir-nos i que és la lluita per la veritat.

L'article de dimarts 18 de juliol, acaba dient: «Ara no sé què dir-li a mossèn Caldas, l'home es veia il·lusionat». No m'has de dir res, Albert. Jo crec que no ets tan fendillero com vols fer creure, que ets un periodista amb moltes coses importants per dir, i que el millor que podríem fer seria prendre algun cafè junts.