Dimarts passat, 17 d'octubre, el papa Francesc, en l'homilia de la missa celebrada a Santa Marta, deia: «El neci no escolta. Ell creu que escolta, però no escolta. Va a la seva, sempre. I per això la Paraula de Déu no pot entrar al cor, i no hi ha lloc per a l'amor». I els cita, entre altres textos, uns versets de Lluc (11,37-41): «Purifiqueu l'exterior de la copa i del plat però el vostre interior està ple de desigs de rapinya i de dolenteria». I sant Pau escrivia als Gàlates que eren «necis perquè s'havien deixat enganyar per les noves idees».
I aquesta paraula, més que una condemna, és una recomanació perquè fa veure el camí de la neciesa que condueix a la corrupció. Aquest nostre papa Francesc és com un rector gros, però que sap que allò que és prioritari són les persones. Cal entendre-les, estimar-les i receptar-les. Segueix el ramat de prop, el coneix, l'interpreta i el recepta. La paraula final que corona la neciesa és la «corrupció». Som en un temps de lletra. Impresa, digital, parlada, i el tema de la corrupció és diari. Però només escoltem la «neciesa» dels altres. No tenim oïdes per la pròpia corrupció, per tot allò que, a dintre nostre, encara que no tingui res a veure amb el Dret Penal, ens fa deixar de banda la Paraula.
Fa dos mil anys que el món sap que el Verbum -que vol dir «paraula»-, «paraula vivent», ha parlat, parla i vol continuar parlant al cor del homes. Potser mai com ara no havíem utilitzat la paraula com a projectil. En tots els ordres, sembla que no hi ha temps per escoltar. Sempre és bon moment i necessari d'escoltar la Paraula del Déu vivent. Però ara, només volem parlar nosaltres, només argumentar amb la paraula, fer el sord al Déu que parla. I aquesta sordesa, diu el papa Francesc, «no deixa lloc a l'amor i ni tan sols a la llibertat».
