És la cançó de cada setmana. Una cançó que millora cada jornada que passa. La que parla del millor Girona que es recorda. Feia patxoca ara fa un mes i mig; millorava tres setmanes enrere. Però ara, amb 8 partits jugats, supera totes les expectatives. Uns bons números a aquestes alçades de curs no es tradueix en un èxit futur assegurat, però serveix no només per arreplegar un bon coixí de punts camí de la permanència (+10), sinó per engrescar l'afició i el mateix vestidor per intentar, si més no, fer-la ben grossa. Aquest és el millor Girona que es recorda a la Segona Divisió A. I el millor Girona és líder. Comparteix l'honor amb el Valladolid de Rubi, l'únic equip que li aguanta el ritme, i es permet el luxe de batre tots els registres que s'havien anat col·leccionant en els darrers anys.
En cap dels sis cursos anteriors, des que el 2008 els gironins van tornar a la categoria d'argent, s'havien registrat uns guarismes com aquests. Mai. Els números són més que bons. Són els millors. Passades 8 jornades i disputats 24 punts, el Girona n'ha sumat 17 gràcies a les 5 victòries que fins ara ha aconseguit contra el Racing, Alcorcón, Tenerife, Ponferradina i Albacete; així com amb els empats al camp de l'Sporting i el Numància. L'única derrota encaixada (amb 8 partits sempre s'havia perdut més d'un partit) va arribar a la cinquena jornada, a Montilivi i contra el Betis (1-3). En total, 17 punts de 24, cosa que es tradueix en el 70,8 per cent dels punts possibles. Si se segueix així, el futur és immillorable: 89 punts, una marca que gairebé t'assegura l'ascens. Tot això, però, prediccions i fer volar coloms, és precisament el que no vol Pablo Machín, que segueix apostant per tocar de peus a terra.
De moment, però, aquest Girona ja ha millorat els registres que aquest mateix equip va aconseguir fa dos anys, amb Joan Francesc Ferrer Rubi al capdavant de la primera plantilla i que per a tots s'ha considerat com la millor temporada de la història del club de Montilivi. En aquella ocasió es va fregar l'ascens a la Primera Divisió (un quart lloc final a la lliga regular i arribar fins a l'última eliminatòria del play-off per pujar caient a última hora contra l'Almeria) gràcies, en part, d'haver estat capaç de sumar 14 punts dels 24 primers. Aquell Girona va guanyar 4 partits (un menys que ara), en va empatar 2 i va encaixar també dues derrotes. Això sí, va millorar els registres actuals a totes dues porteries: va marcar 15 gols (la millor dada ofensiva de tots aquests anys) i només en va encaixar 6. En aquella ocasió, Rubi i els seus no tancaven la vuitena setmana de la competició al capdamunt de la classificació, sinó que s'havien de conformar de ser quarts.
Malgrat aquestes petites diferències, l'actual i la de fa dos anys són les dues millors arrencades que es recorden. La resta, solen baixar uns esglaons. La temporada passada, amb Ricardo Rodríguez, els números eren força acceptables, amb 11 punts (3 victòries, 2 empats i 3 desfetes), tot i que l'equip va anar perdent pistonada amb el pas de les jornades i va patir el que no està escrit per mantenir-se a Segona A. El Girona de Raül Agné, el que recuperava la categoria (curs 2008/09) va signar uns registres similars: era quinzè després de 8 partits a l'haver sumat 10 punts dels primers 24 en joc.
Tot, però, no han estat flors i violes. Hi ha hagut inicis per oblidar, principis de lliga en els quals les coses no els han sortit i en les quals el patiment, els mals resultats i ocupar la part baixa de la taula han estat la tònica dominant. El rècord negatiu data de la lliga 2011/2012, amb Agné al capdavant de la plantilla. Només una victòria i 3 empats feien que el caseller de punts fos ben pobre: 6. El Girona era dinovè, ocupava places de descens i havia encaixat més gols que mai (15). Un any abans, l'escenari no era gaire millor. També amb el tècnic de Mequinensa a la banqueta, l'equip havia estat capaç de col·leccionar tan sols 7 punts i llavors era dissetè a la classificació amb 2 triomfs, 1 empat i fins 5 desfetes. Tampoc va entrar amb gaire bon peu Cristóbal Parralo, un dels entrenadors que menys temps ha durat a la banqueta de Montilivi. Amb 8 jornades transcorregudes, una abans de ser destituït pel Consell que llavors presidia Josep Gusó, el Girona no només ocupava la penúltima posició i es trobava enfonsat a la classificació, sinó que havia estat capaç de guanyar un sol partit (contra el Castelló a casa i per la mínima) mentre que a més havia aconseguit 4 empats i havia rebut 3 derrotes. En definitiva: 7 punts al sarró i només 8 gols a favor pels 12 que havia encaixat.
Ser líder és sinònim de...
I ara què li espera, al Girona? Predir amb exactitud el futur és impossible i fer-se'n una idea aproximada tampoc és gens senzill. Bàsicament, perquè els últims precedents són força diversos. Ser líder a la vuitena jornada no vol dir res. L'equip que ostenta aquest honor pot acabar la lliga pujant a Primera, fregant el play-off o també en terra de ningú. Si hi ha un desenllaç en comú aquest és, sense cap mena de dubte, que cap d'aquests conjunts ha perdut la categoria. Així que, si no hi ha un daltabaix, el Girona tindria molts números per, com a mínim, mantenir-se un curs més a Segona A si segueix les passes dels seus darrers predecessors.
Segur que el Girona estaria encantat d'imitar el Betis del curs 10/11 i el'Elx de dos anys després. Tots dos equips també eren líders al final de la vuitena jornada, encara que amb més punts que els que ara ostenten els de Machín: 19 punts els bètics i 22 els il·licitans. I tots dos van tancar la lliga en primera posició, aconseguint el somiat ascens. Un xic per sota van acabar el Cartagena (09/10) i l'Hèrcules (11/12), que tot i arribar a liderar la taula, van tancar l'any en cinquè lloc, posició que actualment donaria l'accés a la promoció d'ascens. De la seva banda, la temporada passada el Recreativo també va protagonitzar una gran arrencada (19 punts després de 8 partits) però va acabar vuitè; el Salamanca del curs 08/09 també era líder en aquestes alçades, però va anar perdent pistonada amb el pas de les jornades i va ser novè.
