Un Girona FC sense gironins?

02.02.2015 | 07:05
Un Girona FC sense gironins?

Si Josep Gusó no hagués tret un parell de conills del barret, el Girona FC no hauria cobert el capital social per convertir-se en societat anònima i faria sis anys que no jugaria a Segona A. Si Josep Delgado no hagués aparegut per art de màgia l'estiu de 2010, el Girona FC segurament no hauria pogut començar la següent temporada a Segona A i no és descartable que hagués perdut algunes categories o desaparegut. Ara el futur del club pot estar en mans d'uns inversors argentins, o dels primers que apareguin de qualsevol racó del món amb els diners suficients per adquirir la majoria del capital social. Els clubs de futbol ja són apàtrides.

La història del Girona FC dels últims quaranta anys és el relat d'una crisi permanent. Tan aviat ha fregat la desaparició com ha reeixit. Més això primer que no el segon. El futbol, i tot el seu negoci, és un dels grans fenòmens socials de la societat contemporània. És probable que no aguanti una anàlisi racional de la condició humana, però és l'activitat lúdica més interclassista: un club de futbol aglutina tots els espectres socials i ideològics sense fer distincions. També serveix per desviar l'atenció de tota la resta de problemes. Per això, i amb l'afegit de la repercussió televisiva dels últims anys, totes les ciutats importants volen comptar amb un club a l'elit. Els ascensos generen l'eufòria col·lectiva d'una ciutat; i els descensos o les derrotes en una final es converteixen en un drama superior al dels efectes d'una crisi econòmica fins a provocar sorprenents depressions.

A Girona, en canvi, es produeix un fenomen singular. Molt autòcton. Els empresaris i la gent amb capacitat inversora han donat l'esquena al club de futbol des dels anys setanta. Des de la directiva presidida per Narcís Codina o la de Maurici Duran, el qual va reunir a la seva junta destacats empresaris de la província com Miquel Callís o Pere Giró, els sectors més adinerats de la ciutat i de les comarques no han considerat el Girona FC com una plataforma de rellevància social. Ni després de set anys consecutius a Segona A. Ho va intentar la família Roche, però els resultats esportius no els van acompanyar. Han passat molts presidents. Alguns amb prestigi personal i capacitat inversora. D'altres, millor que mai haguessin arribat a la presidència. Tots es van quedar sols. A Girona no ha sortit mai un Emili Bach que, amb una forta inversió del seu patrimoni personal, va convertir durant uns anys el Figueres en un dels clubs de moda del futbol espanyol. O l'etapa dels germans Caballero a Palamós. I, fins i tot, l'actual Olot, amb Joan Agustí envoltat de gent de pes de la societat garrotxina.

Les xifres que hi ha al damunt de la taula per la venda del Girona FC són elevades per a la majoria d'economies familiars, però relativament intranscendents en el món dels negocis. No estem parlant de quantitats inabastables. Molts empresaris i persones de negocis -sobre tot si s'ajuntessin diverses aportacions- les podrien assumir sense que es veiés afectat el més mínim el seu patrimoni personal. És que als gironins adinerats no els agrada el futbol? Sí que els agrada. Prefereixen tenir seients al Camp Nou. Hi tenen tot el dret, per descomptat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema