Com més alt vola aquest Girona, menys vertigen tenen els jugadors. Ja hi pot haver jugadors tocats, ja poden pesar les cames ara que la Lliga encara la recta final, que la posada en escena no sol variar. Intensitat màxima i tota l'ambició. Si la setmana passada els de Machín es van berenar el Recreativo amb una facilitat gairebé insultant, ahir qui es va endur el ruixat va ser l'Osasuna, víctima d'uns primers deu minuts de rauxa dels locals i d'una mitja hora final on, després d'encaixar el 2-0, van optar per rendir-se. Va ser una tarda d'alegria completa i màxima a l'estadi. Per la clara victòria (amb dos gols de Mata i un de Lejeune), pel retorn de David Juncà després de sis mesos d'inactivitat, perquè més de 8.000 seguidors van donar suport a l'equip i, sobretot, sobretot, sobretot, per les sensacions. Pot semblar una ximpleria, però aquest equip ha fet sis gols en els últims dos partits, no n'ha encaixat cap i ha superat dos ?equips que s'hi jugaven la vida per no baixar amb una superioritat fora de qualsevol dubte. Fent que sembli fàcil una cosa altament difícil i consolidant la candidatura a l'ascens directe. Queda un partit menys. I s'hi està tres punts més a prop.
La recepta de Machín per tombar l'Osasuna va quedar clara abans de complir-se el primer minut de joc: calia repetir l'espectacular posada en escena del dia del Valladolid, amb una pressió asfixiant al rival, no donant cap pilota per perduda i posant un parell de marxes més. Una cavalcada de Coris per la banda esquerra va acabar amb un xut de Granell a fora als 50 segons, i abans dels tres minuts, Mata va malaguanyar per partida doble una claríssima oportunitat, primer a centrada de Cifuentes i després no encertant a rematar un rebuig. El Girona entusiasmava la grada i l'Osasuna no sabia com posar-s'hi. L'exdavanter del Lleida la va tornar a tenir al minut sis després d'una falta servida per Granell però el seu xut va ser en semifallada; Richy va arribar a la pilota però la va enviar als núvols.
El gol havia d'arribar. I ho va fer. Potser en l'acció més difícil, fins i tot. Lejeune va veure la desmarcada de Granell per la banda esquerra i li va enviar la pilota perquè aquest la posés dins l'àrea petita, on arribava Mata per fer allò que se li demana a un killer en aquestes situacions: enviar-la al fons de la xarxa.
Amb l'1-0 el Girona va seguir amb l'accelerador pitjat a fons però a mida que van anar passant els minuts va començar a perdre gas. Sense que l'Osasuna inquietés excessivament, sí que és veritat que els navarresos, almenys, van aconseguir espolsar-se el brutal setge al qual s'havien vist sotmesos en el primer quart d'hora. A partir d'aquell moment el Girona va aconseguir que no passés res al partit. L'allau d'ocasions a l'àrea de Riesgo es va aturar en sec i els visitants van començar a treure una mica el cap. La primera ocasió amb cara i ulls de l'equip de Pamplona la va tenir Nino, amb una rematada de cap perillosíssima dins l'àrea que Becerra va rebutjar amb un vol espectacular. El porter del Girona, que ja havia sigut clau al Sadar en la primera volta, va demostrar uns grans reflexos en la primera ocasió que el partit li va exigir.
Un xut llunyà d'Eloi que va anar a fora va ser la millor oportunitat del Girona en la recta final de la primera part, mentre que l'Osasuna s'ho començava a creure. Tímidament. Amb Cedrick generant internades per la dreta i Nino i Sisi cada vegada més actius, aprofitant que el mig del camp gironí no acabava d'encertar la presa de decisions. El descans va acabar sent una bona notícia per als locals, que havien passat d'haver pogut sentenciar en el primer quart a veure com el rival passava d'estar a punt de treure la bandera blanca a pensar que podia treure alguna cosa positiva de Montilivi.
Mata, després d'una bona jugada de Felipe, va tenir la primera de la represa, un remat de cap massa forçat que Riesgo va aturar. Feia pinta que un segon gol acabaria definitivament amb la resistència navarresa i la intensitat va tornar a ser màxima. El partit, tot i això, seguia molt més igualat, amb la diferència que el conjunt navarrès havia decidit fer acte de presència i homes com Raoul Loé guanyaven pes en la batalla pel mig del camp, on pugnava de tu a tu amb Granell.
Per tot plegat el Girona ja no se sentia tan còmode com a l'inici del partit, malgrat que, amb dificultats, seguia mantenint el control del partit. El públic va entendre, aleshores, que havia d'exercir de jugador número 12 i amb crits de "Girona, Girona" es va entrar a l'última mitja hora de joc. Coris va fer aixecar l'afició en una jugada on se'n va anar de quatre rivals però que, un cop va arribar a l'àrea, va quedar en no-res. I en plena efervescència de Montilivi, Mata va fer el segon. El davanter madrileny va culminar un contraatac tot sol davant Riesgo després d'una precisa passada de Cifuentes. Després de recórrer tres quarts de camp rival va sentenciar amb una suau vaselina. Eufòria per a uns, drama per a uns altres. Ja se sap. A Segona A, amb el nom no n'hi ha prou, i si no, que ho preguntin al Betis, a l'Sporting, al Las Palmas i al Valladolid, que en tot l'any no s'han pogut desempallegar d'un Girona escàs de pasta però farcit d'autoestima i ambició.
El partit es va acabar allà. Des d'aleshores i fins al final, el Girona es va regalar un homenatge, mentre l'Osasuna resava per pujar a l'autobús i començar a pensar en la final que els espera el cap de setmana que ve contra el Mirandés. Els locals van tornar a ser els amos i senyors del partit i van tenir el seu rival a disposició. Abans de Lejeune fes el 3-0 resolent un embolic dins l'àrea petita, Machín ja havia decidit donar minuts a David Juncà, que reapareixia gairebé mig any després d'aquell llunyà 2 de novembre de 2014 a Valladolid. L'afició (més de 8.000 espectadors van anar ahir a l'estadi) ja feia l'onada, símptoma ine?quívoc que la victòria era al sac. A sis jornades per al final de la Lliga Adelante l'equip és segon, amb 68 punts. I no té límits. Ni el cop de cap al pal de Nino va fer angoixar una afició en rauxa, que quan va haver acabat l'onada es va dedicar a corejar el nom de Jandro abans que l'asturià rellevés Eloi a poc més de deu minuts per al final.
En ple deliri, es va acabar reclamant un penal sobre Aday que va semblar força clar i Jandro va tenir temps per servir una perillosa falta a la frontal de l'àrea que va acabar tocant la barrera. El somni continua. I ara toca a l'afició. Dissabte el desembarcament al Miniestadi ha de ser dels que fan època.
