Entorn del Girona sobreviuen, des de fa alguns anys, dues creences que, tot i no tenir cap base lògica, han acabat per ser més o menys acceptades perquè, senzillament, es van complint. La primera és aquella que assegura que les temporades que acaben en anys imparells, com la passada (2015) o la de Rubi (2013), l'equip funciona molt bé; en canvi, les que ho fan en anys parells -com l'actual, la del 2014 (arribada de Machín), la del 2012 (amb Javi Salamero de tècnic a la part final) o la del 2010 (penal de Kiko Ratón) els gironins pateixen per mantenir-se a la categoria. La segona és la que manté que el Girona aconsegueix millors resultats esportius quan la gestió del club és, diguem-ne, "menys ortodoxa" amb dirigents com Josep Gusó o Josep Delgado; i, per contra, l'equip no acompanya amb resultats les etapes que a les oficines de Montilivi no hi ha problemes econòmics i es treballa de manera, almenys de cara enfora, més ordenada. Aquesta temporada, en l'àmbit de les oficines, tot és una bassa d'oli com, anant uns quants anys enrere, la família Roche va fer un projecte amb molts diners sobre la taula per aconseguir el llavors complicat somni de pujar a Segona A i l'equip va acabar baixant a Tercera. Dues teories ben poc científiques, però que de moment es compleixen en una temporada en què, després de dotze jornades, el Girona té els mateixos punts (14) que el primer cop que baixaria a Segona B (Mallorca) i només tres més que l'inesperat cuer (Almeria). I això que ara fa tot just dues setmanes, el Girona es va emportar els tres punts de Pamplona superant el líder.

El Girona no arrenca i, més enllà de teories sobre malastrugances, l'equip de Machín està lluny d'oferir les prestacions del curs passat. L'equip només ha marcat un gol en les últimes quatre jornades, el que va donar els tres punts a Pamplona (gran xut d'un Rubén Alcaraz que dissabte no va anar ni convocat a Vitòria) i, amb Rubén Sobrino inèdit més enllà de la Copa Catalunya, l'atac continua gairebé exclusivament en mans de Mata i Felipe. Molts aficionats es lamenten de la marxa de Sandaza, ara en el futbol japonès, però més enllà de la figura del davanter golejador l'equip de Pablo Machín també pateix per altres costats. Per començar el sistema del tècnic de Gomara, amb els seus inalterables tres centrals i dos carrilers llargs, ja no produeix el mateix efecte sorpresa que la temporada passada. A la Lliga tothom sap que el Girona juga així i, qui més qui menys, ha après a contrarestar-ho i, a sobre, a buscar-li les pessigolles al sistema de Machín enviant pilotes a l'esquena dels dos jugadors de banda. I justament allà els espais poden ser immensos...

En el 5-3-2 de Machín són realment clau les dues posicions de banda. Dos carrilers que han de fer molts metres tant endavant com endarrere. Llocs que semblaven ideals per a elements com Cifu i Juncà. Cap dels dos continuen al Girona i, paradoxalment, més enllà de Clerc (també fora de la convocatòria dissabte a Vitòria), a la plantilla gironina no hi ha especialistes en aquesta posició. Javi Álamo, un davanter contrastat a la categoria, va ser fitxat aquest estiu ja pensant que s'hi podria adaptar mentre que Aday i Coris, des del curs passat, i ara Pol Llonch han fet esforços per jugar en una posició extremadament exigent des del punt de vista físic.

El mateix sistema de joc va portar Quique Cárcel i Pablo Machín a reforçar notablement la posició de central. En juguen tres, però a la plantilla n'hi ha sis, per bé que Marcelo i Mas tenen poc protagonisme. Amb tot, no deixa de ser paradoxal que la inversió econòmica més forta que es recorda a Montilivi, els 150.000 pagats al Llagostera per Pedro Alcalá han portat a la plantilla un jugador, d'innegable qualitat, però que competeix per la posició amb un dels pesos pesants de la plantilla, Richy, i que es va renovar aquest mateix estiu a bon preu. Molts centrals, molts migcampistes (on a més el Manchester City ha cedit Nwakali) i poques alternatives al davant i especialistes en els carrils. A tot plegat, però, s'ha d'afegir que jugadors determinants la temporada passada, com el mateix Àlex Granell, però també Pons, Becerra o Eloi no rendeixen al mateix nivell ara que fa uns mesos, quan el Girona va completar una lliga per emmarcar i es va quedar a només un pas de l'ascens. És clar que aquella temporada acabava en un any imparell i Josep Delgado encara n'era el propietari...