Osca 01Girona FC
 

Patiment amb final feliç

El Girona s'imposa per la mínima a El Alcoraz i torna a arreplegar una victòria lluny de Montilivi tres mesos i mig després de l'última, el 0-1 de Pamplona · Un solitari gol de Borja García, el segon del madrileny des de principi de temporada, és suficient perquè els de Machín sumin 33 punts a la classificació

16.02.2016 | 07:16
Patiment amb final feliç

Fa temps ja que el Girona no és aquella piconadora fora de casa. Aguantar un ritme tan alt com el que havia mostrat durant tota la temporada passada cada vegada que fugia de Montilivi només està a l'abast de les superpotències. I l'equip gironí encara no ho és. Tret d'algunes pinzellades de qualitat, al Girona se l'havia vist lluny de la seva millor versió a fora. Sense anar més lluny, quinze dies enrere, a Sòria va necessitar un gol salvador de Lekic en l'afegit per aprovar una gris actuació. És evident que guanyar cada dos per tres a domicili és complicat i que repetir la rauxa d'un curs enrere passa un cop cada mil anys. És aquí on apareixen d'altres ingredients que difereixen de la mera qualitat: el saber estar, la lluita, el punt de sort i també l'efectivitat. De tot això va voler treure profit l'equip de Pablo Machín. Molt lluny del seu millor futbol i més aviat dominat que no pas dominador, va saber aprofitar els seus moments per rematar un Osca que mai es va rendir, però que va fallar en els metres finals. En només una vintena de minuts, va quedar resumit el que seria el duel d'ahir a El Alcoraz: els locals, amb més cor que no pas cap i sense idees quan més clar ho tenien; i els visitants, espessos sobretot al darrere, descol·locats al mig del camp, incapaços de generar massa perill, però letals quan era imprescindible clavar-la endins.

Perquè si algú es pensava que enfrontar-se al pitjor local de la categoria seria un passeig, estava ben equivocat. L'Osca no només arribava a la cita en un dels seus millors moments de la temporada, sinó que necessitava, imperiosament, sumar. A casa i davant el seu públic, veien la visita d'un rival directe com ho és el Girona com una perfecta oportunitat per retallar punts als de Machín i deixar així enrere les places de descens. Es va veure clar en els compassos inicials, que la batuta la portaria l'equip de casa i que als catalans els tocaria esperar la seva oportunitat i treure petroli del contracop. Aquesta era la consigna. I això que els aragonesos, abans de la lesió de Morillas, van sortir amb una línia de cinc al darrere; tot i això, seves van ser les primeres accions d'atac. Al minut 7, Carlos David signava una rematada de cap que marxava a fora. Era el primer avís. El segon va ser encara molt més clar. Una bona triangulació per banda dreta va acabar amb Machis cedint la pilota per a Arruabarrena; el davanter va veure tot sol Luis Fernández i li va cedir l'esfèrica perquè aquest, sol davant Becerra i per desesperació del públic, rematés desviat quan el més fàcil era enviar-la entre els tres pals.

L'ensurt va despertar el Girona, que fins llavors prou feines havia tingut per intentar aturar les envestides del seu adversari. A la creació encara no se l'havia vist i necessitava posar una marxa més per començar a inquietar el seu adversari. De mica en mica, es va treure la son de les orelles. Als 11 minuts, una bona acció d'Aday per la dreta va acabar amb una rematada forçada de Mata que aturava sense problemes Leo Franco. Calia quelcom més, però llavors d'idees no n'hi havia a la construcció. Era necessari aprofitar altres armes i els gironins ho van entendre a la perfecció. Després d'anul·lar una internada local, els de Machín van armar el contracop i ho van fer a la perfecció. Sobretot perquè Cristian Herrera, en la seva primera titularitat, va llegir la jugada a la perfecció i va entrar fins la cuina. El seu xut el va refusar Leo Franco i la pilota, que va quedar morta, la va enviar Borja García al fons de la porteria (0-1). S'havia fet el més difícil, però hi havia molt de temps per davant per administrar l'avantatge i estava clar que l'Osca no es rendiria. Els aragonesos, que van canviar de dibuix amb l'entrada de Tyronne pel lesionat Morillas, van pressionar de valent i a punt van estar d'aprofitar les nombroses badades en defensa dels de Machín, però a l'hora de la veritat no van arribar inquietar mai Becerra en els primers 45 minuts. Molt clara va ser una internada de Machis per la dreta que no va trobar rematador. Tres minuts abans l'havia tingut Herrera, però la seva rematada a centrada de Mata va topar-se amb Leo Franco.

Estava clar que l'Osca vendria ben cara la derrota i si algú s'imaginava una segona part plàcida estava equivocat. Els d'Anquela van pressionar i la incomprensible i segurament injusta expulsió de Lejeune no va ajudar gens. Abans de la vermella, tres bones accions de l'Osca que a punt van estar d'acabar en gol: al 48, Alcalá va aparèixer in extremis per frenar el veloç Machis; al 53, de nou l'atacant de l'Osca va provar fortuna però aquest cop va ser Becerra qui va evitar el gol; i al 55, una centrada al cor de l'àrea va acabar amb Arruabarrena forçant la intervenció del porter del Girona, que la va treure com va poder. Fins que al 61, va arribar l'acció que va canviar el signe del partit. En una acció que va salvar Leo Franco com va poder, Lejeune se les va tenir amb un defensor rival. Tots dos hi van posar més pa que formatge (sobretot el local) però l'àrbitre va creure que el francès havia estat l'únic agressor, per al qual cosa va decidir expulsar-lo.

El panorama va canviar de dalt a baix. El Girona, tot i canviar de sistema amb l'entrada de Maffeo, es va desdibuixar i l'Osca, comandat per un imperial Samu Sáiz, va protagonitzar una autèntica allau. Enmig d'aquesta ofensiva, els gironins van gaudir d'una immillorable ocasió per sentenciar, però Cristian Herrera, a porta buida, no va estar encertat en un rebuig de Leo Franco a un xut de Mata en una contra. Des de llavors fins al final, dos noms propis. El primer, el de Jaime Mata: l'atacant va lluitar totes les pilotes, va bregar de valent, va treure un munt de faltes i va fregar el 0-2 amb un pal gairebé al descompte. I l'altre, amb majúscules, el d'Isaac Becerra. El porter va estar incommensurable i va aparèixer en nombroses ocasions per salvar les rematades de Luis Fernández i Machis, els homes més perillosos. Ja al descompte, l'aliada va ser la creueta. La sort, aquest cop sí, va estar a favor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema