El Girona volia tenir un filial més amunt de Primera Catalana, on segueix competint el B, i a Peralada els van obrir les portes de bat a bat, oferint-los l'accés a Tercera. A l'estiu els dos clubs van firmar un acord, amb vigència mínima per cinc temporades, que tat sols uns mesos després està donant uns resultats sorprenents. Els xampanyers són líders amb 34 punts de 39 possibles (només han perdut un partit i n'han empatat un altre), i tot i que no tenen cap pressió per pujar a Segona B, està clar que lluitaran per aquest objectiu a final de temporada. Diari de Girona va reunir ahir a Montilivi Pablo Machín, el tècnic del primer equip, que sovint estira futbolistes del Peralada per als entrenaments o per a les convocatòries si les lesions hi obliguen, i Arnau Sala, l'entrenador del conjunt empordanès. Un vell conegut de la casa perquè va ser jugador del Girona, segon entrenador amb Raül Agné (va celebrar l'ascens a Segona A) i tècnic del B a Primera Catalana.
L'inici de temporada del Peralada i del Girona i l'evolució que es viu a Montilivi
Pablo Machín: Sorpresa, sorpresa, no ho ha estat, jo ja estava convençut que tindrien un bon equip. Pot ser que ho sigui el fet que hi hagi un equip tan i tan regular, que hagi començat tant bé, i més tenint en compte que s´ha construït de nou. Això sí que és cridaner i sorprèn, des del desconeixement que tinc de la Tercera Divisió de Catalunya. Veient a l´estiu com de seriosament s´ho van prendre l´Ivan (Hammouch), en Quique (Cárcel) i la gent de la secretaria tècnica sabia que serien competitius. Ara, els números criden l´atenció i diuen molt de la feina d´aquest home (mirant Arnau amb un somriure).
Arnau Sala: (Somriu). Amb en Pablo no ens coneixíem personalment abans...
P.B: Jo sabia que havia treballat amb Raül Agné.
A.S: Sí, i també vaig jugar amb el Girona.
P.B: Fins aquí no hi arribava... al final tots els que estem ficats en el futbol hem sigut jugadors. Uns han pogut viure d'això, i els altres ens ho vam haver de prendre com un hobby. En el teu cas m'imagino que va ser igual, no?
A.S: Jo vaig jugar bastant a Segona B, a Figueres, aquí, i vaig estar un parell d'anys al Còrdova, a Segona.
P.B: Doncs així et vas poder pagar el cotxe i l'entrada del pis. Jo haig de reconèixer que li tinc molta estima al meu cotxe, que em vaig comprar amb els primers diners que em va donar el futbol. El meu pare me'n va pagar la meitat i després jo em vaig encaparrar a voler anar-li tornant la seva part... encara el tinc tot i que ara li sóc una mica infidel i està guardat a la cotxera.
A.S: La veritat és que les coses ens estan sortint molt bé. I el més important és que l'equip en vol més, té gana de guanyar. I al Girona també el veig molt bé. Ja fa anys que el club ha fet un pas endavant important. Fins i tot ha sabut reaccionar quan les coses no van bé, va ser capaç d'encaixar moments durs com els de fa dos anys o el play-off de la temporada passada, i tornar-se a reenganxar a dalt. Aquesta és una de les bases de l'èxit. No és flor d'un dia, tot és fruit del treball, i aquí les alarmes no salten i es permet treballar.
P.B: Jo des que sóc a Girona la meva parcel·la ha estat sempre independent del funcionament del club. Sempre he tingut autonomia en tot. A vegades perquè patíem falta de gent i mitjans, i ara perquè el dia a dia el porten gent de futbol i els amos deixen treballar aquesta gent de futbol. La diferència que he notat, a banda d'aquesta millora progressiva, és que abans no hi havia un interlocutor clar. I que arribava molts cops el dia 31 i no cobràvem, i això es repetia un mes darrere l'altre. Ara el dia 25 o 28 ja tens el missatge al mòbil d'haver rebut l'ingrès.
A.S: Històricament el Girona sempre havia patit d'això, de veure com al darrere li fallava l'estructura. Jo ho he patit. Com a jugador, no, perquè em va tocar viure l'època dels Roche i la cosa anava bé, però quan vaig estar aquí de segon amb en Raül (Agné) va ser un calvari. Ens vam passar tota la temporada de l'ascens a Segona A sense cobrar. I l'any que dirigia el filial vam arribar a encadenar cinc mesos d'impagaments. Era viure al dia. L'any de l'ascens sabíem que si no pujavem, no cobraríem res. I per sort vam pujar.
P.B: Jo ara el que trobo a faltar és el tema de les infraestructures, sobretot dels camps d'entrenament. Montilivi és un camp municipal i per fer-hi qualsevol millora s'ha d'invertir un piló de temps en tràmits burocràtics. Encara que sigui qualsevol fotesa. Això es va fent com es pot. Ara el que s'hauria de millorar és els camps d'entrenament i la Ciutat Esportiva. El club té les ganes i disposa de mitjans, ara necessitem una mica d'ajuda institucional. Aquí estem treballant en un camp de 70x40 que al final té les limitacions que té. I no pots aglutinar tot el planter al mateix lloc, i que se'ls vegi. Uns anem a Peralada, el Peralada treballa alguns dies aquí, el juvenil juga a Vilablareix, el B ho fa a Sant Ponç... Això per a un club i per a una ciutat com Girona és una mica incomprensible. Jo vinc de Sòria, que som 40.000 habitants, i tenim un estadi modèlic i una ciutat esportiva exemplar. Em sap greu que amb totes les possibilitats que té Girona, i sent un club en expansió, això encara estigui pendent. És urgent. I em consta que els amos del club estan disposats a posar-hi pasta. Deixar-ho escapar no ho entendria.
Com van rebre l'acord d'afiliació
A.S: Nosaltres segur que ho vam rebre de manera molt diferent que el Girona. Per al Peralada, i conec bé els dos clubs, ens va tocar la loteria. No teníem cap possibilitat d'arribar als jugadors que vam poder fitxar, i no hi havia possibilitat d'aspirar a res més que no fos mantenir-nos a Tercera pencant molt, i amb la gent posant-hi diners de la seva butxaca. Per a nosaltres és una situació ideal. Per a mi, com a tècnic, perquè em despreocupo de coses que abans no podia, i també per a la gent del club. Hem fet un pas endavant, podem estar sense patir i a sobre ens podem plantejar pujar de categoria sense cap pressió.
P.B: Igual al principi la gent del poble es podia preguntar "i ara què volen fer aquests'", però els fets corroboren que ha sigut un benefici per al Peralada i també per a nosaltres. És veritat que és millor tenir futbolistes en una categoria com Tercera, sense que sigui l'ideal, que no pas que et pugin de Primera Catalana. Nosaltres en el dia a dia, en els entrenaments, hi treiem molt profit. I això potser la gent no ho veu. Crides un jugador i se't presenta amb un nivell que et serveix, no com potser abans, que duies un noi i perquè et donés el nivell que tu volies, t'havia d'estar entrenant amb tu dos mesos. Aquests tenen possibilitats de competir i fer una oposició més o menys real als del primer equip. En el partit de Copa Catalunya contra el Prat vam endur-nos cinc jugadors del Peralada (Gianni, Chele, Carbó, Nacho i Keita) i quatre van jugar. I van aportar molt. Chele va fer la jugada del primer gol i els dos centrals, Carbó i Nacho, ho van fer francament bé. A Serrano, un altre que també ha vingut amb nosaltres, ja el coneixíem, i l'any passat va debutar a Segona com ho ha fet aquest Carbó. També haig de dir que quan jo quan vaig arribar el filial únic era a Primera Catalana i fruit d'entrenar amb nosaltres van sortir jugadors com Coris, Bigas, Mas ja hi era... i al final van ser bons futbolistes i diu molt del planter del Girona.
A.S: Els nanos del Peralada els veig molt bé quan han anat convocats o a entrenar-se amb el Girona. A vegades en aquesta mena de situacions et poden vendre una cosa i que després res sigui com t'han dit. I aquí gairebé cada setmana hi ha jugadors nostres entrenant-se amb el Girona, i això els dóna un plus, i n'hi ha que han anat convocats com en Gianni, en Carbó o en Serrano. Se'ls ha venut una cosa que han comprovat que era certa.
P.B: Els clubs hi creuen, això està clar. Però també dic que al final han de ser els futbolistes els qui truquin a la porta. Nosaltres els podem posar la catifa, i ells han de no trucar a la porta, fer-la caure a terra! A vegades sents allò que "el míster no em dóna confiança", i la realitat és que és al revés: és el jugador qui m'ha de donar a mi confiança de poder-lo posar, que jo sàpiga que podrà assumir aquella responsabilitat perquè si les coses no van bé ningú es recordarà que ell ha errat una passada, sinó que el responsable serà l'entrenador. El tècnic ni les atura ni les fa. Els determinants, al futbol, són els jugadors.
Consells per afrontar un «play-off» i les opcions d'un ascens
P.B: (Riu). Que faci el contrari del que jo li pugui recomanar. Jo vaig pujar dos cops a Divisió d'Honor amb el juvenil del Numància, sempre directe. Amb el filial, a Tercera, fent un play-off, em vaig quedar a les portes de Segona B en l'últim minut del darrer partit. Al final va pujar l'Ontinyent. Després vaig poder ascendir a Primera amb el primer equip, però també ho vam fer directe, quan jo era segon. I després han vingut els dos play-off amb el Girona.
A.S: Sóc un aficionat del Girona, no tinc cap problema per reconèixer-ho, tot i haver jugat molts anys, també, al Figueres. Sóc dels dos equips. Aquells play-off els vaig patir. I també perquè he tingut alguns dels jugadors que els van disputar, són bona gent, i encara et sap més greu. Sempre és millor pujar directe. Les promocions segurament són l'única solució que hi ha per determinar els ascensos, perquè hi ha molts grups i molts equips, però són una mica inhumans pel grau de patiment que generen.
P.B: Quan comença una lliga tots els equips lluiten pel mateix: intentar guanyar tots els partits. Aquesta és la teva obligació. Després s'ha de ser realista i hi ha equips que per la seva història, pels seu pressupost, o per altres coses, han d'aspirar a mantenir la categoria, i d'altres, a intentar pujar. Per la nostra trajectòria, venim de dos anys molt bons, ara tenim les mateixes obligacions que teníem abans però a la gent segurament li sembla poc mantenir la categoria. Jo sóc el primer d'exigir. I vull guanyar-ho tot. Fent això segur que ens anirà bé, sent conscients que segurament el 80% dels equips de Segona tenen l'objectiu de fer el play-off. Que per a mi, dit sigui de pas, em sembla una gran idea per donar al·licients fins al final, tot i la crueltat que viu aquell que no puja en el darrer partit.
A.S: La nostra obligació és entrenar com bojos i mirar de guanyar tots els partits. És molt cridaner haver fet 34 punts de 39, i ara tothom diu que som molt bons. Però fa tres mesos ningú hauria apostat ni un duro per nosaltres. A Tercera hi ha molts equips amb més urgències que nosaltres. Ara, hem encertat amb els jugadors, tot va bé, i no renunciarem a res. Tampoc cal vendre una cosa que no és. L'equip és bo, funciona, i ja que estem a dalt, 13 partits són suficients com per veure que la cosa va bé.
El sistema de joc
A.S: Ningú ens ha exigit res sobre com hem de fer jugar el Peralada. No sé si a la llarga passarà. En tot cas aquesta temporada nosaltres no podem perquè només tenim tres centrals a la plantilla. Si tard o d'hora ens hem d'adaptar al sistema del primer equip, es farà. Ara tot acaba de començar, venim d'un estiu atípic i tot ha anat molt ràpid. Si un dia hi ha una ciutat esportiva, entrenem al costat del primer equip, i es pot fer igual, es farà. Sigui o no jo l'entrenador.
P.B: El que has de fer són futbolistes competitius i bons. Si són bons jugaran. Amb un entrenador i amb un altre, i amb un sistema i amb un altre. Els bons sempre juguen.
A.S: Em va sorprendre quan va arribar en Pablo al Girona i va proposar aquesta manera de jugar, amb tres centrals i carrils. En aquell moment es va arriscar però va saber encertar la tecla. Jo he jugat amb aquest sistema, però no l'he fet servir com a entrenador. Ara s'està recuperant una mica però fa tres anys era innovador. Ho va encertar perquè els resultats van avalar-ho. Va sacsejar l'equip i li va donar resultat. Jo, que era un jugador de banda, a Figueres l'usavem. Jugàvem amb carrils. M'agrada, però no l'he entrenat.
P.B: Al Numància mai havia jugat així, però l'havia entrenat com una alternativa. Vaig jugar a Segona B amb aquest sistema i en coneixia pros i contres. En aquell moment va ser vàlid. Però ara el sistema pot semblar el mateix però és diferent del que posavem en pràctica quan vaig arribar a Girona. Abans era més una forma de ser un equip més sòlid, d'evitar que et fessin gol. Vaig arribar després que l'equip perdés 4-0 a Sabadell contra deu. L'equip era molt vulnerable. Ara la idea és ser més un 3-5-2, i en aquells inicis molts cops era 5-3-2, i quan guanyàvem, 5-4-1. Les urgències et feien fer això. Havia vist que els dos tècnics anteriors no se n'navien sortit i calia fer alguna cosa diferent i que els jugadors pensessin que els podia aportar alguna cosa.
Els referents i els millors records com a entrenadors
A.S: Ho he dit sempre. Raül Agné. I ho és per una cosa: l'he vist entrenar. Trobo una mica absurd que s'agafin referents de gent que mai has vist treballant i que només has vist per la televisió. Guardiola no és el meu referent perquè no l'he vist entrenar. Tant de bo pogués! Raül és el meu referent perquè he treballat amb ell i m'agrada la seva manera de fer.
P.B: Es nota, quan l'Arnau diu això, que és gent de futbol i que sap que el dia a dia no té res a veure amb el que es veu a la televisió o envolta un entrenador top. Al final, del que la gent parla, al que és en realitat, hi ha un abisme. Parlant d'Agné, espero que li vagi el millor possible a Saragossa. L'oportunitat que té és molt bona. Treballa en un club històric, amb molta afició, tot i que també va a una plaça molt difícil perquè tots els tècnics que passen per allà perden el crèdit molt ràpid. Ha entrat amb bon peu. Que tingui grans èxits sempre que el Girona estigui per davant.
A.S: Jo quan parlo d'en Raül parlo d'un íntim amic meu. El Saragossa serà com són tots els seus equips. Molts forts al darrere, i verticals al davant.
P.B: Sobre això del meu millor moment com a entrenador n'hi ha diversos. Potser quan ens vam salvar aquí a Montilivi contra el Deportivo. Ho vam celebrar com si fos un ascens i al final no havíem aconseguit res més que evitar el descens, tot i que aleshores era una cosa molt difícil. Les circumstàncies també eren dures perquè hi havia problemes econòmics. I també en vam patir quan vam estar a punt de pujar fa dos anys. Vam viure calamitats. Segurament aquesta mena de situacions et fan més fort i és allà on es veu de quina pasta estan fetes les persones. Estàvem tres mesos sense cobrar i per evitar que caigués el quart ens abonaven el 20% i l'encabronament que duien els jugadors l'havíem d'apagar nosaltres. He tingut la sort de pujar a Primera amb l'equip de la meva terra, però sempre dic que no ho vaig gaudir com hauria. Molts cops quan et vénen les coses tan ràpid no ets conscient de la dificultat que tenen. Venia d'haver pujat amb el juvenil, d'haver fet el play-off amb el filial a Tercera, i de cop i volta em vaig veure a Primera, fent de segon. Semblava que tot era pujar, pujar i pujar i que vés a saber on arribaria.
A.S: Jo recordo amb molta estima l'ascens a Tercera amb el Figueres. Perquè és la ciutat on visc i on vaig passar-hi sis anys com a jugador. I perquè el Figueres ho va passar molt malament havent de refundar-se a Tercera Regional. L'he vist jugar en camps no diré indignes però sí una mica humiiants per un club com el Figueres. Recuperar la Tercera Divisió ho recordo amb estima. És una categoria una mica més en consonància amb el club, la ciutat, l'estadi...
P.B: Al final el futbol és futbol en totes les categories. Jo m'he pres amb la mateixa seriositat la sessió d'avui amb el Girona que la de fa uns anys amb el juvenil del Numància. Vivim les 24 hores pel futbol, els tècnics.
A.S: Hi estic d'acord. M'ho prenc molt seriosament estant al Peralada i sóc feliç allà, vivint a Figueres i tenint la possibilitat de treballar al costat de casa.
