Els que coneixen René Román saben que el porter expressa, a la perfecció, aquell tòpic que sol englobar els gaditans i, en extensió, la majoria dels andalusos: és graciós. Faci sol, plogui, nevi o bufi el vent, René té un somriure per a tothom i alguna frase que no deixa indiferent. És el caràcter que l'ha acompanyat sempre i amb el qual va venir a Girona, tot decidit a guanyar-se la titularitat en l'era post-Becerra que s'inaugurava a Montilivi aquest estiu. Condemnat però a la suplència, va mantenir el seu esperit optimista, però aquestes darreres setmanes el seu gest no era el mateix. Era conscient que cada cop que Bounou fes les maletes per jugar amb la seva selecció, ell tenia un lloc assegurat, però no en tenia prou. Volia jugar avui i també demà, fer-ho sempre. És per això que haver encadenat dues titularitats, a Múrcia i contra el Lugo, li ha fet recuperar el seu somriure gairebé perenne; ell diu seguir tocant de peus a terra, assegura que no se sent pas titular i dubta si el diumenge li tocarà jugar a Osca, però és evident que mira al futur més immediat amb una mica més d'optimisme que uns dies enrere.
Va ser titular al camp de l'UCAM, amb Bounou a l'Àfrica; sis dies després i ja amb el marroquí a disposició, Machín va decidir que René també jugaria davant el Lugo per sorpresa de molts. Dues titularitats consecutives, però ell, tan panxo com sempre. «No em sento diferent. Tiro de tòpic, però és la realitat: va començar jugant ell i ara em toca a mi, però aquest és un privilegi que es guanya setmana rere setmana i és l'entrenador el que decideix», deixa anar. I ho subratlla amb un «no em sento titular». Explica que no el va «sorprendre» jugar dissabte passat, perquè «treballo cada dia amb la idea de ser titular». Tot i això, no amaga que durant moltes «setmanes» s'havia endut «petites decepcions» quedant-se a la banqueta.
Moments durs, però, que va saber superar. «Sempre s'ha d'estar preparat per quan t'arriba el moment, però també per esperar-lo. Els que som porters sabem el que comporta aquesta posició. Quan no es juga, s'ha de tenir el cap fred i treballar cada dia. És el que toca, És difícil, però som professionals i sabem que això és el que hi ha», explica, amanint-ho amb el seu particular to irònic: «El que no sàpiga portar-ho, que no es faci porter i que es dediqui a fer de davanter; ells tard o d'hora sempre acaben tenint els seus 10 o 15 minutets».
Confessa també que això d'entrar i sortir de l'onze no és el que més li va. «Venia amb la idea de jugar sempre i fins ara no he tingut gaire regularitat. Sense ritme, és més complicat jugar. Quan em tocava, sentia la pressió d'haver de rendir i notava una mica d'incertesa per veure com seria capaç de resoldre. Sempre que he jugat he intentat donar el cent per cent de mi, tenint el cap fred. Sóc conscient que en el futbol tot pot canviar d'un dia a un altre». I això és el que ha passat. Va jugar a Múrcia (0-1) i ho ha tornat a fer contra el Lugo (3-1). Dues victòries, 180 minuts i només un gol encaixat. «Estic content. Contra l'UCAM vaig fer potser el partit més complet, amb una victòria i la porteria a zero. I a casa per fi vaig poder jugar a Montilivi com a local. Ara només em queda seguir, però sé que no depèn de mi», reflexiona.
Si no té gaire clar si jugarà diumenge a Osca, més mandra li fa pensar en la Copa d'Àfrica del gener, que obligarà Bounou a marxar. Això fa que René tingui assegurada la titularitat, però a ell ni li passa pel cap. «D'aquí al gener poden passar moltes coses. Potser no estic ni viu! Penso en el dia a dia i no pas en què passarà al gener, al març o més enllà», diu, abans de recordar que «estem en un bon moment, encara que això és molt llarg. Hem de tocar de peus a terra i ser molt regulars».
