Un punt de paciència

?El Girona només pot empatar davant l'Alcorcón i deixa escapar una bona oportunitat de sentenciar l'ascens ?Els de Machín topen amb l'entramat defensiu madrileny i paguen el desencert als metres finals ?Tot i la igualada, l'equip pot celebrar l'ascens diumenge a Tarragona en la visita al Gimnàstic

21.05.2017 | 00:34

Ahir podia haver estat un gran dia i, de fet, el Girona ho va fer tot per a què així fos. Des de divendres ja se sabia que l'ascens a Primera hauria d'esperar però també que una victòria davant l'Alcorcón podria deixar el premi al sac a manca només d'acabar-lo de lligar. No va poder ser perquè els de Pablo Machín es van estavellar una i altra vegada en la muralla defensiva que va plantejar el conjunt madrileny a Montilivi. D'ocasions i aproximacions n'hi va haver, i no pas poques, en una segona part –la primera va ser absolutament planera– més que notable dels gironins. Va faltar només una cosa, la més important: el gol. No va ser el dia de Portu ni de Sandaza ni de Longo, que no van tenir l'encert o la fortuna necessària per batre Dmitrovic, i el partit es va abocar a l'empat sense gols. Un punt que deixa el Girona a només 4 de l'ascens a manca de tres jornades per disputar-se. Malgrat que no es va poder celebrar res, l'empat tampoc suposa cap drama per als gironins, que continuen amb la paella ben agafada pel mànec i no pensen deixar-la anar. Prova d'això és la serenor amb què van gestionar emocionalment el partit, sense perdre mai el nord malgrat la impotència de veure que l'1-0 no arribava. A més a més, la tranquil·litat i maduresa amb què els jugadors gironins van analitzar l'empat al final del partit convida a ser optimistes. Ni nervis ni drama. Només faltaria. Aquest equip s'ha guanyat a pols el dret que ningú en dubti.

Res, ni la victòria del Getafe que impedia celebrar ahir l'ascens matemàticament, va fer canviar els plans del Girona. La idea era clara i només una: derrotar l'Alcorcón i oblidar-se de possibles combinacions i dels resultats dels altres camps. Aquesta, i tenir una bona dosi de paciència, era la consigna amb què s'havia treballat durant tota la setmana. Per fer-ho possible, Machín va apostar per un onze d'allò més ofensiu amb dos davanters, Longo i Sandaza, i l'entrada de Mojica. El sorià es va guardar la carta Borja García i segurament se'n va penedir. Al davant, un Alcorcón extremadament defensiu i fins i tot un punt garrepa amb un 5-4-1 que ben aviat va deixar clar que havia vingut a empatar i a mirar d'aprofitar alguna errada del Girona. O el que era el mateix, un os ben dur de rosegar.

Caldria tenir molta paciència. Les dues línies de 5 i 4 homes que havia instal·lat Julio Velázquez feien que el Girona hagués de trobar algun forat per on penetrar la nodrida defensa madrilenya. Gairebé vint minuts van fer falta perquè es veiés el primer xut a porteria. Va ser Mojica, en una acció d'estratègia que va acabar amb la pilota fora per poc. Ni per les bandes, ni per dins, el Girona trobava el camí de l'àrea rival. A pilota aturada, els blanc-i-vermells sí que van estar a punt d'obrir el marcador. Eloi Amagat, però, va veure com Dmitrovic li treia una mà salvadora que ho va evitar. Montilivi s'animava a poc a poc, però l'Alcorcón començava a sentir-se còmode traient el Girona de polleguera.

El Girona intentava apujar el ritme i mirar d'aprofitar el desequilibri de Mojica per l'esquerra però no se'n sortia. A més a més, els madrilenys sortien amb perill cada cop que podien al contracop aprofitant la velocitat d'Álvaro Giménez. No obstant això i sense que passés res més que una aturada espectacular de Dmitrovic a Eloi Amagat, es va arribar a la mitja part.

Machín va moure fitxa al descans fent entrar Borja García en el lloc d'Eloi Amagat. El madrileny havia de ser l'encarregat de crear i mirar de perforar, entre línies, la terrible teranyina defensiva de l'Alcorcón. Tota una declaració d'intencions del Girona, que volia guanyar sí o sí. L'entrada de Borja García va fer fer un pas endavant als de Machín, que de seguida van començar a entrar amb més perill per les bandes, gràcies a la visió de joc del mitjapunta madrileny. Dels peus de Borja el Girona havia recuperat la fe, i una bona assistència seva a punt va estar d'aprofitar-la Portu que, forçat, va rematar un pèl desviat a l'esquerra.

Era el camí. Els blanc-i-vermells havien posat una marxa més i començaven a intimidar de veritat el rival. El tècnic visitant va intentar aturar l'allau de joc gironí amb la inclusió d'un migcampista més creatiu, Víctor Pérez, en el lloc de Tropi. La presència de Maffeo i Mojica enganxats a les ratlles provocava que l'Alcorcón hagués encara d'endarrerir més metres i situar un sisè defensa. Mentrestant, Borja García continuava assortint de pilotes Longo, Portu i Sandaza, sense que cap tingués el punt d'encert, o de sort, necessari per obrir el marcador. El domini dels gironins era aclaparador i, per mirar d'espolsar-se'l, Velázquez va fer entrar un home ofensiu, i de qualitat, com Plano. Els nervis estaven a flor de pell i Machín es desesperava a la banqueta després que l'àrbitre no veiés un cop de colze sobre Pons. Ara sí, el Girona havia trobat el camí. Només calia insistir i tenir encara més paciència. Plano (m. 67) va realitzar el primer llançament –llunyà, tot sigui dit– entre pals dels visitants.

La pressió del Girona estava sent asfixiant i a l'Alcorcón la pilota no li durava ni cinc segons. Tot i això, continuava mancant aquella petita dosi de precisió per rematar alguna de les pilotes, com una de Portu (m. 72) que no hi va arribar per ben poc. El murcià gaudiria de la més clara oportunitat després d'una assistència de Pons, però no ho va veure clar i va estimar-se més cedir-la enrere perdent tot el perill. S'estava perdonant.

A deu minuts per al final del partit, Machín va decidir canviar els carrilers: Cifuentes i Cristian Herrera per Maffeo i Mojica, mentre que l'Alcorcón va posar pòlvora al camp amb l'entrada del seu màxim golejador, David Rodríguez. Els minuts passaven i els madrilenys miraven d'esgarrapar qualsevol segon en cada acció. L'esperança de guanyar el partit cada cop anava minvant i al mateix temps augmentava la sensació de deixar escapar una gran oportunitat de rematar l'ascens. Els només dos minuts de temps afegit van fer deixar de creure un estadi de Montilivi que rugia però sense pràcticament confiança. Cristian Herrera, després d'una centrada de Sandaza, va enviar massa alta la pilota en l'última jugada del partit. Ja no hi havia res a fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Girona FC

El nou Girona del City i Pere Guardiola aspira a «créixer» a Primera

La propietat entrant controlarà el 88,6 per cent de l'accionariat i posa el punt i final a l'etapa...

El genet que no podia parar d´acumular riquesa

El genet que no podia parar d´acumular riquesa

El xeic Mansour bin Zayed Al-Nahyan, germà de l'actual president dels Emirats Àrabts Units,...

Quatre propietaris en 8 anys

Quatre propietaris en 8 anys

Josep Gusó, que va aconseguir una transformació en SAE agònica l'estiu de 2009, Josep Delgado,...

Enllaços recomanats: Premis cinema