La tarda del 19 de juny del 2010 quedarà marcada, per sempre, en la retina dels aficionats del Girona. Sempre es mira des d'aquesta perspectiva; de la de l'aficionat que, incrèdul i resignat, va esclatar d'alegria veient com el penal més inverosímil de la història acabaria allunyant un equip del desastre anunciat. També de la de Kiko Ratón, l'heroi sota la pluja. L'encarregat d'assumir la responsabilitat de marcar un dels gols més estranys i alhora valuosos de la història blanc-i-vermella. Però anys més tard, ben poc ens hem aturat a mirar-ho des de l'altra perspectiva. A canviar el punt de vista. El Girona va tirar d'heroïcitat i va vèncer. Però si hi ha un vencedor, també per força han d'existir els vençus. En aquell cas, el Múrcia. Els jugadors, plorant desconsolats al terra. Els aficionats visitants, amb la cara desencaixada. Són imatges que tampoc s'esborren de la retina. Les va viure en primera persona José Manuel González López. Aquella tarda, ell era l'entrenador dels murcians. Unes quantes temporades més tard, l'andalús segurament tornarà a reviure aquell episodi. Ja l'ha superat, només faltaria, però la memòria farà la seva feina sense dubtar-ho. Ara dirigeix el Màlaga. Un equip que també lluita per no baixar. I de nou, encara que amb més marge de maniobra, viurà una autèntica final amb els catalans com a oponents.

Destituït Míchel arran dels mals resultats i amb l'equip cuer, la directiva del Màlaga va considerar que José González era el revulsiu imprescindible per no baixar a Segona. Als seus 52 anys, torna així a la Lliga espanyola el gadità. La coneix perquè durant un grapat d'anys va ser futbolista professional. Cadis, Mallorca, Rayo i Albacete el van veure jugar; també el Màlaga, però ja a Segona B, quan la seva carrera ja enfilava cap a la retirada. Jugador, però també entrenador. A Segona A i Primera. I a l'estranger. A Múrcia hi va aterrar el 2009, substituint a l'acomiadat José Miguel Campos i amb la missió de salvar l'equip. Va salvar un 0-0 a la primera volta contra el Girona a la Nueva Condomina. No era la primera vegada que s'hi enfrontava; un curs abans, amb el Còrdova, ja l'havia guanyat a terres andaluses: 2-0. Va ser a la tercera, quan va viure una experiència que mai oblidarà. El Múrcia tenia 49 punts, estava fora del descens i visitava un Girona que en sumava 51. Res que hauria de preocupar a ningú, excepte que aquella darrera jornada, el calendari feia preveure, que la majoria d'equips que lluitaven per no baixar acabarien guanyant els seus respectius partits. La predicció general no va fallar i a mitja tarda quedava ja clar que Montilivi coneixeria quin seria l'equip que acompanyaria a Cadis, Real Unión i Castelló a la categoria de bronze.

La història ja tothom la coneix, amb el famós penal de Kiko Ratón, l'estranya estirada d'Alberto Cifuentes i l'esclat d'eufòria gironina amb l'1-1 que mantenia l'equip de Narcís Julià al futbol professional. José González s'ho va mirar des de la graderia, perquè estavas sancionat. Va patir com el que més. Tant, que al final no es va poder estar de tenir el seu moment de glòria. «Un cop acabat el partit, l'entrenador visitant, José Manuel González López, que no va poder asseure's a la banqueta a l'estar sancionat, va penetrar al terreny de joc i se'ns va quedar mirant de manera fixa i continua a escassos centímetres de nosaltres, mantenint aquesta actitud fins que vam abandonar el terreny de joc», va escriure Teixeira Vitienes, l'àrbitre, a la seva acta.

Passat aquest tràngol, José González va marxar al Cadis, a Segona B, on no el va aconseguir pujar. Després va provar fortuna a la Xina, país que ja coneixia d'una breu etapa com a futbolista. Al Beijing Guoan va ser la mà dreta de Gregorio Manzano. Hi va tornar després de 13 partits al Granada, a Primera, per dirigir l'equip en solitari. Fins ara, que té la difícil missió de salvar el Màlaga. Però primer, es voldrà treure una espina que té clavada des de fa uns quants anys.