L'amic Ramon Iglesias ha revifat una part del meu cervell acostumada a mirar amb ulls més que crítics el comerç de la ciutat. Perquè sovint parlem que Girona és una ciutat de funcionaris i de restauradors però oblidem que existeix un nodrit teixit comercial.

El comerç de tota la vida ha acabat convivint amb franquícies de tot tipus, en una relació que encara no s'ha paït, i que ha fet augmentar l'atomització, insolidaritat i desunió dins d'un sector econòmic tan sensible. Recordava l'Iglesias en el seu Dietari que comerciants com els del Mercat del Lleó "són rics".

Malgrat que alguns paradistes em perseguiran amb destral cal admetre que el del Lleó ha passat per moments dolços pel que fa al calaix. I això va provocar, fa anys, cert immobilisme a l'hora de córrer riscos. Però cal comprendre que el del mercat és un comerciant diferent: els horaris (tant d'atenció al públic com la "feina que no es veu") són infernals, el desgast físic altíssim i la gestió de productes peribles suposa una incertesa diària.

Però existeix encara un comerç, descrit l'any 1982 per Narcís-Jordi Aragó al seu "Girona, ara i sempre", com el "petit món de la botiga". I afegia, parlant del botiguer: "No fa cap pas per anar a vendre a fora, i ben pocs per atraure els qui passen. Si volen alguna cosa, ja entraran." I reblava: "El comerciant gironí és un home acostumat a fer la guerra pel seu compte (...) Aquest home que se sent sol i que no vol perdre els quartos té por dels esdeveniments exteriors i voldria que no passés mai res."

Per què, més de trenta anys després, encara podem identificar comerços amb aquest esperit? És aquesta l'explicació per comprendre per què la ciutat té més de vint associacions de ?comerciants? O per entendre per què és molt difícil vendre Girona com una ciutat de shopping? Cal fer una reflexió profunda respecte a això. Quan abans millor!

I ara, si no us fa res, deixeu-me en pau que m'he de cordar el davantal.