Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall, el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d'aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d'inici.
Tot el meu món gira al voltant d'aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m'obliga a canviar d'idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l'envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d'utilitzar, la llengua dels meus pares.
He de dir també que ja començo a estar cansat d'aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, una peculiaritat més o menys graciosa? M'he equivocat en no apostar fermament per una llengua més potent, més estesa, més acceptada? En tot cas, ara ja és massa tard i no tinc elecció, i probablement hauré de defensar la meva llengua fins a la mort.
A vegades em sembla que som el que som i no hi ha més, Manelics de llogarret, envoltats de llops de tota mena o Colometes vestides de festa major esperant trobar la felicitat en temps infeliços. Però la nostra llengua és el nostre esperit i potser l'única esperança de continuar vivint en un món raonable i penso també que potser ara, precisament, és el moment de fer un pas endavant, «car -tal com deia Maria Àngels Anglada- no hi ha sal per guardar les paraules, sinó els llavis dels fills i els vostres versos».
