Eugeni S. Reig al seu llibre Valencià en perill d' extinció, citant un llibre de tradicions populars de Joaquim Martí Gadea parla de la "salpassa", cerimònia catòlica de beneir les cases en temps pasqual. Segons s'hi explica, aquesta cerimònia encara se celebrava en pràcticament totes les poblacions valencianes però, a hores d'ara, només es conserva en les més menudes. El sacerdot, quan beneïa la casa, els qui hi habitaven li donaven, en agraïment, ous o diners. A continuació ens informa de les cançons o cantarelles tradicionals associades a aquesta cerimònia anomenada també ous-ous; també es deia "sal-i-ous".
La lectura d'aquestes notes m' ha fet rememorar el meu propi "salpàs", que és com anomenàvem a la Catalunya Vella -i concretament a la comarca del Pla de l'Estany- aquesta cerimònia en la qual jo hi participava activament: tant pel fet que jo feia d'escolà i, per tant, havia d' acompanyar el capellà en el seu recorregit -amb la missió principal, és clar, de traginar els ous- com pel fet que a casa fèiem de pagès i, per activa, el capellà també venia a fer el salpàs al mas. Aquest salpàs o salpassa consistia a aspergir (o, millor, tirar), una petita porció de sal pastada amb aigua beneita al costat dret o brancal de la porta de la casa i, a vegades -segons sol·licitud o devoció-, a les corts. A conseqüència d'això, moltes cases de pagès de la meva comarca (i d'altres) tenen a prop del llindar de la porta una depressió o forat fruit del secular costum, ja que la sal, segons amb quin tipus de pedra i fins rajol, és corrosiva.
Aquesta cerimònia mil·lenària rememora el fet narrat per la Bíblia de Moisès demanant als jueus exiliats a Egipte senyalar les seves cases amb sang de l'anyell pasqual, a fi que l'àngel exterminador passés de llarg. Però el costum, de caire màgic, és, -crec- molt més antic, ja que en diverses cultures i sistemes religiosos hi ha cerimònies més o menys similars. Dins el ritual cristià, cal recordar que l'aigua beneïda té poders màgics (de protecció), i la sal -incorruptible- és, igualment,un símbol sagrat, emprat també per la religió jueva.
El salpàs o salpassa ens planteja la següent qüestió: qui no tingui en compte o negui l'existència dels Països Catalans (no parlo de polític, sinó de llengua i cultura), que s'ho faci mirar. Segur que té un gros problema auditiu, òptic o d'enteniment.
I, finalment, sempre m'havia plantejat aquesta pregunta: què en feia el mossèn de tants d'ous? Tenint en compte que el que se li donava per cada casa, com a mínim, era mitja dotzena, i sovint més, ja que era el temps en què les gallines ponien més. Per sort es va inventar la deliciosa "truita de pasqua" (amb cansalada i botifarra negra) que es feia de la ?Catalunya Nord a la meva comarca, passant per l'Alt Empordà.
