L'elecció de Barack Obama com a president dels EUA ha generat eufòria mundial, amb l'esperança que el seu mandat sigui el revers de Bush i els seus malvats neocon. Comentaristes d'aquí pronostiquen que la victòria d'Obama suposa la fi d'una onada conservadora de 40 anys. Altres es pregunten com en un país en bancarrota, amb dues guerres i amb un president en baixos nivells de popularitat Obama només ha guanyat per sis punts (Reagan va guanyar el 1984 per 18). El temps dirà si ens trobem davant un nou cicle.

I és això mateix, temps, el que no té Obama per saciar les expectatives generades. La seva prioritat serà reconduir una economia en recessió, per la qual cosa les promeses dirigides al seu electorat esquerrà (afroamericans, joves), com millorar l'assistència sanitària o establir una educació de qualitat, no es compliran. Fins i tot és difícil que apliqui un fort augment de la despesa pública, ja que els seus assessors pressionaran per destinar els dòlars a reduir el deute acumulat amb els plans de rescat del sistema financer.

A nivell exterior, les coses tampoc seran fàcils. Obama va proposar retirar-se de l'Iraq, però va passar de fer-ho en 16 mesos a desenvolupar-lo "de manera ordenada". També vol reforçar a les seves tropes a l'Afganistan, pel que demanarà ajuda a Europa (veurem si Sarkozy, ZP i companyia el volen tant). I parlarà amb l'Iran però, si no hi ha progressos, els seus falcons o Israel l'empenyeran a agafar el garrot.

Fins ara, Obama ha estat un gran comunicador, un bon candidat en campanya i s'ha mantingut en calma davant les adversitats. Però és una incògnita com a governant. I només amb la seva executòria veurem si és un nou Roosevelt que deixa empremta o un Jimmy Carter ple d'idealisme, però que va deixar la presidència per cames davant l'onada reaganiana.