Portem un seguit de dies de climatologia variable amb regals sumptuosos de la natura. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, hem viscut un esclat esplendorós d'una lluna plena excepcional. Plena, rodona, baixa, taronja, immensa, perfilant-se arrodonida darrere els turons, traient el cap del fons del mar, enfilant-se lentament, retallant la serralada dels voltants de Girona, enfilant-se a poc a poc i empetitint-se després de fixar als nostres ulls la circumferència acolorida com mai. En un cel transparent, una volta que agafa volum, hem vist com la lluna tractava de tu els dos grans campanars de la ciutat.
Als matins ha fet fred, com s'escau en dies nets, de contorns retallats, de precisió geogràfica inusual, sense destorbs; hem fregat el sota zero. I, malgrat tot, a ple dia les temperatures s'han enfilat de seguida i els pics del Pirineu, que apareixien fa una setmana densos i carregats de neu blanquíssima i refulgent, han vist minvar el tou de neu i han fet reaparèixer les crestes arrugades de les pedres. D'esquena al sol de mitja tarda, mirant a llevant ens ha sobtat un blau blavíssim, que podem albirar en dies comptats i que destil·la una puresa inusual, net de qualsevol enteranyinament. No cal dir que s'ha manifestat amb plenitud esplendorosa l'estiuet de Sant Martí, amb terrasses plenes i roba lleugera de la gent preparada, això sí, per abrigar-se de bon matí o al primer tombant del sol i a la caiguda del dia, al mateix ritme que les temperatures. Hem vist una tramuntanada espectacular aixecar l'escuma de les onades i arrissar la superfície del mar esmaltada d'onades d'escuma recurrents de nord a sud amb esquitxos voleiant per la ventada d'una onada a l'altra.
Però aquesta meravella ha vingut precedida d'altres regals les setmanes anteriors. Per Fires, amb fred de Fires i amb pluja de Tots Sants. El fred ens ha obsequiat de cop amb el retorn a una sensació que crèiem haver perdut: el fred que justifica les castanyes fumejants i els moniatos suculents. Hem vist com es trencava l'aparent contradicció de les castanyes amb Fires anteriors, que semblaven dies de finals d'estiu. Hem retrobat el gust per les bufandes i els guants, hem retrobat el baf de la nostra respiració, hem vist treure vapor de les nostres boques, hem cregut en l'efecte balsàmic d'una paperina de castanyes en unes mans enfredorides. Aquest regal de Fires ha arribat esmaltat de fred i pluja. Pluges intermitents, fortes, reiterades. Pluges sovintejades, pluges quasi cada dia. Per Sant Narcís, que va salvar la cantada d'havaneres in extremis, al matí de Tots Sants per espantar els més porucs dels firaires del paper i de les antiguitats, i el darrer diumenge de Fires per espatllar la culminació dels focs.
Per Fires vivim sempre aquesta contradicció. Si fa bo no fa Fires, i si no fa bo espatlla la programació de les Fires i les expectatives dels firaires.
Però he viscut el goig i l'alegria de sentir la cantarella de l'aigua escolant-se per les canals, regalimant pels vidres i els balcons, lliscant pel pendent de les llambordes i les roderes dels carrerons del Barri Vell. He sentit la cançó de l'aigua caient als embornals i nodrint els rius i rieres dels voltants de la ciutat. He vist saltar l'aigua com feia temps que no veia.
He sentit el goig de viure la ciutat i la seva Festa Major, de ser foraster a casa meva mateix, d'agafar festa per poder ser aquí, de seguir el ritual més elemental i deixar-me portar simplement pel plaer de seguir el ritme de la natura i de la festa a la ciutat. He viscut aquest plaer com mai. M'ha semblat diferent i potser és sempre tan igual.
Com sempre defujo el brogit, m'amago de les grans parafernàlies i m'encanto en les coses petites. Per això m'ha quedat, en les meves passejades entre la pluja de les Fires i la transparència del cap de setmana, la imatge senzilla d'una ciutat sense fils, el detall imperceptible d'un canvi transcendent i subtil: la progressiva i lenta però tenaç desaparició de les teranyines de fils elèctrics que abans senyorejaven els carrers de la ciutat i ara s'endrecen en conduccions amagades que deixen l'horitzó net d'entrebancs i a punt d'una visió civilitzada de la nostra societat urbana.
M'agrada entrar pel carrer del Carme després de les obres, pel Pont Major o recórrer molts dels carrers de l'Eixample, com la nova Rutlla, i buscar els fils que no trobo i deixar-me sobtar per alguna conducció escadussera que ha resistit el seny ordenador que ha netejat de teranyines la ciutat.
Busco la vermellor intensa dels liquidàmbars a l'accés nord, tocant el pont de la Barca, el groc pàl·lid dels bedolls a l'avinguda Pericot, la força del color de vi dels roures americans, el torrat lent i retardat, només incipient, dels plàtans de la Devesa i de totes les deveses. Enyoro l'esclat de colors del parc Central i em conformo amb l'anunci d'una gran transformació ferroviària.
Miro i escolto la ciutat, admiro la ciutat sense fils, m'encanto en el cant de l'aigua. M'emociono cada dia.
