Miguel Núñez, veterà dirigent del PCE i del PSUC i lluitador antifranquista, va morir fa deu dies en una residència per a la gent gran del barri d'Horta (Barcelona), als 88 anys d'edat.

Miguel, que patia un enfisema pulmonar des de feia algun temps, va decidir donar el seu cos a la ciència i, per tant, no hi va haver enterrament ni funeral, encara que va poder ser homenatjat a la capella ardent instal·lada al Palau de la Generalitat de Catalunya, on no hi havia el seu cos: una fotografia seva el representava.

Després de la guerra civil, va estar 13 anys en les presons franquistes, i va patir tortura per la Brigada Políticosocial.

Diputat per Barcelona al Congrés entre 1978 i 1982. Fundador de l'organització solidària ACSUR-LES SEGOVIAS fa 22 anys. L'any 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Em va enxampar la notícia de la seva mort estant jo hospitalitzat, fet que no va impedir que, gràcies a la màgia d'Internet, comencés a organitzar des del meu llit una edició especial de la versió digital de la revista La Factoria en homenatge a tan il·lustre personalitat.

Dels articles que el componen, em quedo amb la conferència que impartí Miguel fa uns anys en la província de Conca. Ens explica coses que no per sabudes semblen, encara avui, impossibles. Em refereixo a l'apartat on relata la vida dels jornalers d'Andalusia. Explica que, en els primers anys de la dictadura, fugint de Madrid va arribar a Cazalla de la Sierra (Sevilla), al pantà del Pintado.

En aquest pantà hi havia uns sis-cents camperols sense terra, que treballaven en les condicions més horribles que puguem imaginar i sense mesures de seguretat, per la qual cosa cada dia hi havia morts. Ens diu que només tres edificis s'alçaven als voltants del pantà: la caserna de la Guàrdia Civil, una capella i l'economat, on es donava crèdit als camperols a compte del seu salari de misèria. Aquests i els seus familiars vivien en el que s'anomenava "les coves", que eren uns forats fets a terra. Va veure una dona camperola i li va preguntar la seva companya, que treballava amb elles: "Quants anys et sembla que té aquesta dona?". Miguel va respondre que uns cinquanta. Doncs només en tenia trenta.

Un altre relat es refereix a quan ell era el comptable en l'economat i el senyoret va manar al caporal de la Guàrdia Civil a les coves perquè robaven sacs de ciment de Agromán, que era l'empresa que construïa el pantà. I el guàrdia civil, que tenia fama de ser un malvat, va tornar i li va dir al "senyoret": "Don Javier, si vol els sacs pugi a buscar-los; jo no els porto perquè és on dormen els nens i els vells". Un metge, que de tant en tant anava al pantà, generalment per certificar les defuncions dels treballadors en accident, li va explicar que el 60% dels nens que naixien en les coves morien abans de complir un any.

Tot i així, en tres mesos van aconseguir muntar una organització en la qual participaven un nombre important de camperols. Quin gegant!

No cal dir que va haver de marxar, afortunadament amb temps. La gent treballava moltíssim i menjava poc, i quan anaven a l'economat i es prenien un vi explicaven que s'estaven organitzant i que s'havia repartit propaganda clandestina, i va arribar a a coneixement de la Guàrdia Civil, per la qual cosa va haver d'escampar cap a Sevilla capital.