LA SOLEDAT DE CiU

07.01.2009 | 00:00
LA SOLEDAT DE CiU
LA SOLEDAT DE CiU

CiU ha aguantat dignament les dues últimes conteses electorals al Parlament, tanmateix no acaba de relacionar-se bé amb els altres partits catalans. Li costa establir lligams de complicitat amb ERC; teòricamanet CiU i ERC haurien d'estar més agermanats ja què els dirigents de les dues formacions prenen decisions sense cap mena d'interferència ni disciplina o lleialtat forana i perquè ambdós estan fortament vinculats pel factor nacionalista. Una entesa entre ERC i CiU que superés els rancors i els malentesos seria ben acceptada per molts catalans. No obstant, res fa presagiar que aquest pacte sigui possible i alguns dels vells dirigents d'ERC, com possiblement alguns de CiU, volen mantenir obertes les ferides del ressentiment.
Aquesta setmana passada tant IC com CiU han rebutjat la proposta d'ERC d'una candidatura unitària per anar plegats al Parlament Europeu. CiU ha comentat que mentre ERC doni suport al PSC-PSOE no té sentit i que cap dels seus militants i votants entendria formar una candidatura amb ells; Artur Mas ha insistit que Catalunya no sols s'ha de defensar des d'Europa sinó també a les Corts de Madrid i a la Generalitat de Catalunya. Un grup anomenat "Serrallonga Torna Torna" ha fet una insistent campanya per Internet a favor d'aquesta candidatura tot assegurant que aquest era un primer pas per desbloquejar la tensa relació entre CiU i ERC; una tensió que afavoreix el PSC i que perjudica electoralment ERC, el seu soci de govern.
La idea d'en Pasqual Maragall de formar un govern de coalició per fer fora CiU de la Generalitat la rendibilitza el PSC i afebleix ERC i IC, com s'ha anat demostrant en les últimes eleccions. Tots els partits que pacten amb el PSC-PSOE d'en Zapatero en surten perjudicats, els socialistes, beneficiats, car la gent interpreta que és un acte d'habilitat del PSOE desactivar políticament l'adversari i quan comparteix el poder amb ell el vamparitza, talment una opa hostil, com ha passat, aquí, de forma ben visible amb ERC, un partit al qual li serà dificil recuperar les basses electorals adormides que un bon dia li van fer confiança.
La situació actual del PSC-PSOE és immillorable, ho tenen pràcticament tot, ajuntaments, diputacions, la Generalitat, a més CiU i ERC barallats i res pronostica que facin les paus, per altra banda IC, que no es cansa de dir que no acceptarà mai un pacte amb CiU. És indubtable que l'estratègia electoral del PSC és molt bona perquè ha dividit els dos grans partits nacionalistes i si perden escons en alguna contesa electoral, els altres dos socis els ajuden, ara bé aquest plantejament murri del PSC pot quedar estroncat si un bon dia en Puigcercós i en Mas diuen prou.
És ben sabut que hi ha dues classes de polítics, els que viuen per la política i els que viuen de la política, els que serveixen el poble i els que se serveixen del poble per al seu profit personal. Actualment en el panorama polític català hi ha tota una sèrie de persones que no serveixen la política, ni el país, sinó que els utilitzen per al seu confort individual, per millorar egoistament el seu propi estatus. Sense ideals, sense cap generositat per la gent, només pensen en ells mateixos i temen que el seu benestar particular s'acabi de cop, que tot hagi estat un somni; aquest vertigen a perdre el poder els fa ser camaleònics i es van adaptant a totes les noves situacions. Aquesta és una de les grans decepcions dels votants quan constaten certs comportaments odiosos en què incorren alguns dirigents. Manca en la vida catalana aquell demble que va caractaritzar els grans polítics de la transició. I manca igualment un gran discurs ètic i polític capaç d'il·lusionar de nou i trencar amb la perplexitat que, segons les últimes enquestes, regna en el nostre comportament col·lectiu.
De moment l'aliança d'interessos entre els partits del tripartit és tan sòlida que CiU no aconsegueix esberlar-la de cap manera, perquè entre ells s'ho acaben perdonant tot i qualevol crítica que fa l'oposició a un dels partits de govern és percebuda com una ofensa a la coalició. Qui sol emprar més duresa a l'hora de respondre a les objeccions de CiU, si deixem de banda els ja clàssics, Miquel Iceta, Joan Ferran, José Zaragoza, és en Joan Ridao, diputat per ERC a les Corts de Madrid, que fa d'Alfonso Guerra en el temps dels governs de Felipe González; la seva vehemència i contundència indica que alguns polítics d'ERC es troben molt còmodes com a socis del PSC-PSOE, ensems és palesa l'apatia per entendre's amb CiU.
Podrà CiU seguir amb el seu exèrcit de votants, gairebé un milió, sense desintegrar-se?
Les bases del partit se senten satifestes amb les últimes maniobres: la reunió d'en Duràn Lleida amb la cúpula del PSC i la trobada de l'Artur Mas amb en Puigcercós? La saviesa popular aconsella que val més anar sol que mal acompanyat, però també cal tenir present que la política fa estranys companys de llit i que un es pot quedar més sol que un mussol.

Enllaços recomanats: Premis cinema