Cartes

09.01.2009 | 01:00

El carrer «Ventafocs» de Girona
àngela ferrer i mató. girona.
És el carrer de les Pedreres. Per començar fixem-nos en com hi funciona el repartiment de cartes i dono un exemple que aclareix i per ell sol ja val el títol. Situem-nos en les passades festes. Arribà la correspondència després d´una setmana «in albis» el dia 19 de desembre i, com és natural, després de tants jorns sense que Correus es dignés a passar pel nostre carrer, les missives, comunicacions? no cabien a la bústia general i el carter hagué de tirar cartes per sota la porta amb total perill de deteriorament. A partir del dia esmentat no arribà cap més carta ni comunicació fins al dia 30 de desembre. A més es donà la circumstància que una felicitació nadalenca que m´havien tramès i que arribà l´esmentat dia la reberen a Barcelona i l´Hospitalet del Llobregat abans de Nadal i era tramesa des de Girona. O sigui que arribà més aviat a llocs llunyans que a la maeixa ciutat. Té lògica aquest fet? Molta gent m´havia enviat felicitacions i jo com que no les havia rebut feia una mica el paper de l´enze si ens trobàvem. És una vergonya.
En segon lloc tothom sap el fred que ens ha acompanyat en aquests úl­­tims dies de desembre i la pluja i vent que ens ha castigat durament, doncs bé la nostra parada d´autobús se­gueix sense marquesina i com ja vaig explicar en una altra carta el lloc on t´has d´esperar queda davant la mu­ralla sense cap tipus de protecció. Per què no ve la senyora alcaldessa un dia d´aquests tan rúfols a fer-me companyia? És per agafar una pulmonia si l´espera és llarga. Ara han pintat el «miserable» banc que marca la parada (suposo perquè el campament de Ses Majestats els Reis d´Orient hi ha de parar), mes quin sentit té pintar un banc desprotegit? Ja està fet un fàstic amb les gebrades i la pluja.
I en tercer lloc «gaudim» d´un dels revolts més perillosos de Girona i ara que hi passen autobusos per anar a l´hotel que queda a la part alta del carrer i el trenet, cada cop que un vehicle fa via amunt se la juga de totes totes. L´arranjament d´aquest tram és una antiga reivindicació que mai no ha estat atesa. Ja hi ha hagut molts accidents però fins que no hi hagi una veritable desgràcia ni cas que fan als veïns.
Caldrà canviar el nom del carrer i posar-li: «Carrer Ventafocs». Seria molt adient.

Eduquem bé?
Jacqueline Micó-Krust. Girona.
Fullejant l´altre dia una revista provinent d´un Institut, concretament d´Hostalric, em va cridar l´atenció, dins d´un apartat titulat «Les tutories», un article corresponent al 1r. de batxillerat. L´article no tenia res de particular, però, al final, estava il·lustrat per tres fotos, en les quals s´havien substituït els caps dels personatges, pels d´alumnes, a manera de mo­fa. Les dues primeres representaven un parell de pintures que no vaig reco­nèixer, però la tercera vaig veure amb estupefacció que es tractava de l´últim sopar de Jesús i els apòstols. Els venerables caps havien sigut substituïts per jovenalla que treia la llengua i feia altres gestos de burla. Jo sóc cristiana, però no desitjo entrar en a­quest tema en concret, si no en el fet que la il·lustració mostra una manca de respecte en general per les idees, opinions, sentiments dels que ens rodegen, als quals devem un respecte, si volem que ells també ens respectin.
Si en compte de Crist, hagués estat Buda, el Lama, o el president del país, encara que no fos el que he votat, em semblaria igual de nefast. Però, en realitat, no és aquest fet concret el que m´escandalitza, es tracta de mainada, amb el cap ple de pardals, com correspon a la seva edat, el que m´escandalitza és que els educadors responsables de la revista, ho hagin permès, que no hagin sabut, en el moment oportú, transmetre el sentiment de respecte que tots devem als que ens rodegen, siguin blancs, negres, cristians o islàmics.
Ens passem el temps criticant el jovent «d´avui dia», i no sabem adonar-nos que aquesta joventut no és altra que la que nosaltres hem ensenyat, educat i format. Són el resultat del treball dels mestres i pares, del que nosaltres els hem ensenyat. Desenganyem-nos, els nois d´avui, no són pitjors de com érem nosaltres, van néixer amb l´ànima blanca com un full nou, igual que nosaltres en el seu moment, els que han canviat, són els pares, els educadors, els responsables de la seva formació com a éssers humans com cal. Reflexionem, dediquem una estona a pensar-hi, potser en traurem quelcom de positiu.
Aquest és el meu desig per al nou any.

Penso, llavors existeixo
LLUÍS VILÀ FERNÁNDEZ. LA BISBAL
D´EMPORDÀ.
Mireu, escolteu, mengeu, llegiu, voteu, conduïu... Són, entre d´altres, els imperatius que a diari ens en­tren pels sentits, d´una manera conscient o inconscient, induïda, forçada. Pobrets de nosaltres, visca la felicitat! De vegades les ordres les a­catem amb desacord i repugnància, pe­rò les acatem com a bons cristians... D´altres vegades ens hi resignem, perquè les bombes que cauen a Palestina també ens podrien caure al damunt nostre, i llavors sortim al carrer per sublevar-nos contra el poder insultant i/o assassí, per cridar: No a la guerra! o, no al què sigui! El terror psicològic contra les nostres «prosaiques» ments està servit; el domini de la ment aliena: planificat, dissenyat, orquestrat per ex­perts en la matèria és un fet inqües­tionable a escala mundial. Aleshores tota aquesta escombraria induida passa a ser enregistrada dins el subconscient col·lectiu, on queda enquistada per sempre fins que claudiquem, i aquest ho serveix en safata de plata al seu germà espon­tani i sigilós, el que sempre calla, però que amb el seu silenci dóna molt de cos a les paraules que surten per la boca o entren per l´orella, és l´inconscient col·lectiu. Aquest trapella, silenciós i anàrquic, actua quan l´individu no ho necessita, pe­rò simultàniament també actua quan els que manen ho desitgen en el moment precís, ja que és el seu millor aliat per portar a terme el programa i executar-lo. D´altres vegades voldríem dir «sí» a això, o a allò altre, però acabem dient «no» perquè ja és massa tard per ser lliures; la ment col·lectiva i l´imaginari col·lectiu en tots els seus àmbits obeeix als patrons dictats per uns pocs cervells, que programen tot l´esdevenidor, i per tant, tot el present i passat del pobre és­ser humà «lliure». Abans a Occident calien guerres per dominar els individus.

Enllaços recomanats: Premis cinema