Quan l'Estat estava sota un règim dictatorial i va arribar el moment de canviar no es va decidir anul·lar l'Estat i fusionar-lo amb un altre que fos democràtic, el que es va fer va ser dotar-lo d'una estructura democràtica, uns estatuts (constitució) que garantissin el sistema i uns càrrecs electes d'elecció universal.

Si es considera, amb fonaments més o menys certs, que una caixa té uns òrgans de govern no prou representatius i en conseqüència que les persones que hi ha no són idònies, no és de rebut proposar suprimir la caixa i fusionar-la amb una altra, menys si aquesta altra té uns òrgans de govern amb els mateixos defectes, potser augmentats per dimensió i politització.

Que una caixa, originàriament lligada a un marc geogràfic que engloba diverses comarques, tingui alguna d'elles queixosa per una suposada manca de generositat atribuint-la al centralisme de la capital de la demarcació, no és excusa per proposar una fusió. Demanar un canvi de dependència a un altre "centralisme" més allunyat i més dispers, és com dir: com que Madrid no ens tracta bé, demanem París per capital.

Els problemes que es puguin donar en una caixa espanyola, regida per unes normes que no tenen res a veure amb la llei catalana de caixes, no serveixen de referència. El president de la CECA reconeix que la llei catalana s'hauria d'implantar a tot l'Estat.

És un tòpic basar una proposta de fusió en els problemes generats per la globalització de l'economia. Si hi ha problemes cal concretar-los amb transparència. Per què, si tot està fet, on són els problemes? en una, en dues o en totes les caixes de la suposada fusió? Depenent de quina sigui la caixa afectada, parlaríem d'una absorció en comptes d'una fusió?

Algú ha dit: "El paper de les assemblees de les caixes, la nostra també, en aquesta qüestió, serà -després d'un maquillatge adient- aprovar una decisió que sembla ja presa i que només és qüestió de temps formalitzar". Si això fos cert, malauradament, el paper reservat a les assemblees, a la resta dels òrgans de govern i a les pròpies Fundadores seria ben galdós, quin és que els ha suplantat a l'hora de prendre la decisió? I com es justifica aquesta situació?. Quines són les raons que porten a aplanar-se a decisions preses fora de l'àmbit de la caixa? quin és l'estat d'aquesta? i qui seria el ?responsable d'una suposada situació crítica que no tingués més solució que la fusió?

Ens preguntem, en cas de ser cert, a qui li ha faltat el coratge i la il·lusió per continuar empenyent les caixes cap al futur? A qui li falta empenta per lluitar per mantenir una caixa, la nostra, lligada al territori capaç de mantenir la viabilitat, el servei i la garantia de feina pels treballadors i treballadores, a comarques i a la capital? i per mantenir uns serveis centrals que avui ocupen vora dues-centes persones altament qualificades?, qui té por d'assumir un passat amb errors però que són comuns en totes les caixes i bancs? i, qui està mancat de la percepció històrica del que significaria la desaparició de la caixa?

Tot això té remei?, és clar. Cal retornar als orígens i posar-se al dia. Cal canviar-ho tot per mantenir el que és substancial perquè, com s'ha dit, els diferents governs, de l'Estat i de la Generalitat, han estat poc encertats en assimilar les caixes als bancs, ha faltat preservar la dimensió social, de les caixes. El caràcter social ha estat menystingut en pro de la carrera pel creixement i el guany, com a fi en si mateix. En un anterior escrit relatiu a Caixa Girona vaig parlar de sentiments, avui ho faig de política i no voldria que ningú pensés en el partidisme. La política ha de reflexionar per decidir quines eines posa, o manté, en mans de la societat perquè aquesta sigui més justa. Considero que estem patint una nova agressió contra el nostre patrimoni públic. Les autopistes estan privatitzades, les grans empreses de subministrament energètic s'han privatitzat, els mitjans de comunicació públics s'estan buidant de sentit social tot disposant-los a la privatització, si ara toca a les caixes, la grossa per a quan?