La pèrdua d'independència de Caixa Girona, a través d'un procés de fusió amb altres entitats d'estalvi, ha estat el gran tema de debat d'aquest estiu a les comarques gironines. Veus de diferents sectors, sobretot l'empresarial, s'oposaven a la fusió. Probablement, també hi va ajudar el fet que la primera proposta fos la d'integrar-se amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona. Existia el temor que la gran diferència d'actius a favor de Caixa Catalunya diluís la presència de les altres dues entitats fundades per les seves Diputacions. Al final, tot i que és una fusió en general no volguda per molts, la unió amb les de Sabadell, Terrassa i Manlleu s'observa com un mal menor en un context inevitable de concentració del ventall de caixes catalanes que han existit durant dècades. Davant la delicada situació que travessen totes a causa de la bombolla immobiliària, el Banc d'Espanya ho ha tingut fàcil per impulsar unes unions que cercava des de feia temps: només les que es fusionin tindran dret a ajuts a través dels fons de reestructuració, l'anomenat FROB. Una altra cosa és si la decisió adoptada per Caixa Girona ha estat la més encertada, si és millor aquesta fusió o era preferible la de Caixa Catalunya i si calia analitzar altres possibilitats. Les entitats de Sabadell i Terrassa, les dues que aporten més actius i dipòsits, s'alternaran en la ?presidència i en la direcció general. Caixa Girona perd poder i, en conseqüència, en perd tot el territori gironí. Des de l'òptica financera, sembla inqüestionable que la nova caixa guanyarà mida i, per tant, n'haurien de sortir beneficiats tant el teixit productiu gironí com els estalviadors. Però les caixes tenen també una funció social, tot i que és probable que d'entrada no existeixin gaires canvis. El vertader efecte de la fusió, en el positiu i en el negatiu, no es podrà valorar fins passats uns anys.
