Cartes

xavier serra besalú. girona.

Al voltant de la Diada, a alguns edificis de la meva Girona s´hi han vist algunes senyeres. Tampoc tantes. És bo, fa país. Però eren poques. Encara que els diaris en vagin plens, això de l´estimació per la nostra nació no sé si funciona prou bé. Caldrà que ens hi esforcem més. El que m´ha tret de polleguera ha estat el comentari d´un conegut que, tot i parlant-ne, m´ha dit que ara cal l´estelada, que l´altra és massa «light».

Massa «light»? Que es pensa que és com la Coca-cola o el tabac, això? La senyera és la senyera i si hi afegim coses (ara un toc cubà que agradava en ­Vicenç Albert Ballester, després un pin verd per l´ecologisme, més endavant alguna cosa vermella perquè «el socialisme» mola?) el que fem és deixar el camp obert als del «divide et impera» o el «campi qui pugui». Jo estic per allò autèntic, la nostra, la que uneix la gent i la terra. Perquè ni Cuba ara mateix és tan guai, ni la sostenibilitat és només patrimoni català, ni cal ser socialista per força (excepte si necessites recomanació per la feina).

Menys mal que les autoritats encara hi toquen i que la senyera institucional és «classic», la de debò, la de les barres (article 8 de l´Estatut). Una bandera que s´origina amb els comtes de Barcelona i que des de Jaume I ja és el senyal de la nació. I tan de bo ens dugui a un país més lliure, més gran i, tan de bo, independent (però no dividit). I aleshores, «al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!».

Palafrugell

veta un circ

anna maria bartina. barcelona.

Acabo de llegir en el Diari de Girona l´escrit de l´Ajuntament de Palafrugell en què veta la presència del Circ Americà per incompliment de les condicions imposades per obtenir l´autorització de funcionament. Aquestes condicions prohibien utilitzar animals salvatges durant l´espectacle i no posar rètols apropiats per l´Ajuntament.

Vaig tenir l´ocasió d´anar a una de les representacions en la qual va passar a la pista un petit hipopòtam de ig metre d´alçada. Va haver-hi una ovació general. Posteriorment va sortir una girafa adulta preciosa, va donar una volta a la pista amb la particularitat que tant a l´entrada com a la sortida de la pista va abaixar el llarg coll i cap per poder passar de fora a dintre i de dintre a fora. Una ovació general amb crits de la quitxalla i aplaudiments. És ben segur que els nanos ho recordaran tota la vida.

És una verdadera llàstima que l´Ajuntament de Palafrugell veti la presència d´un espectacle tan bonic per a tota la quitxalla i grans.

Amb els nens i les nenes no es juga

Cristina Millán Tortosa. celrà.

Avui s´han començat les escoles a Girona i hi ha molts cursos que no tenen professor/a assignat/da. Un d´ells és el CEIP Pericot, on a P4-A havia de ser l´antiga professora però, malgrat haver demanat que seguís al centre (tant ella com l´escola), ha estat assignada a un altre centre i els seus alumnes de P3 es troben aquest any sense titular.

És vergonyosa aquesta situació deguda, segons es té entès, a un canvi en el sistema d´assignacions de les places de professorat.

En una edat tan tendre com a Educació Infantil, opino molt seriosament que no s´hauria de jugar amb aquests canvis de sistema, potser que intentin fer que el sistema pensi més en la pedagogia de la mainada. Amb els nens i nenes no es juga, és molt important que a aquestes edats se sentin identificats amb l´escola i amb aquestes males jugades l´única cosa que veuen és que el seu grup té el mateix professor/a que el passat any i ells no.

S´haurien de prendre els nostres fills més seriosament, me´n dono vergonya.

Un moment

delicat

LLUÍS TORNER I CALLICÓ. Girona.

A aquestes alçades ningú pot ignorar, ja que és una qüestió de domini públic, que l´economia, en l´àmbit mundial, està passant per uns moments summament delicats, motiu pel qual la de casa nostra no solament no se´n escapa, sinó que està situada dins del rànquing de les que més ho estan patint, i dins d´aquest escenari un dels sectors que ho està passant malament, a part de les empreses, pròpiament dites, que també, són les entitats que integren el sistema financer, els bancs i les caixes.

Dintre d´aquestes darreres, les caixes, estan rebent missatges del Banc d´Espanya, aconsellant la possibilitat de les fusions; tant és així que a Catalunya sembla que, de moment, ja tenim dos grups que s´estan plantejant d´acollir-s´hi, un dels quals ens toca de ben a prop, en integrar una caixa ben gironina, es tracta del principi d´acord de fusió de les caixes de: Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona.

Enfront de la notícia, que ha agafat un xic de sorpresa, hi ha opinions de tota mena, és molt natural, unes són favorables, però d´altres que mostren la seva preocupació basant-se en una possible pèrdua de la identitat i consegüentment de facultats de decisió; malgrat que sembla que no és el cas, doncs manifesten tenir clar que mantindran la seva territorialitat i l´obra social, així com les respectives denominacions, partint d´un just equilibri a l´hora de fixar els percentatges de participació en els nous òrgans de govern, que hauran de regular les corresponents competències.

Hem d´entendre que prendre la decisió no haurà estat gens fàcil, per part dels directius i consellers, i que ha estat estudiada en profunditat, per tant si és per aconseguir una major solvència i garantia, pensem que deu ser millor fer-ho ara, per voluntat pròpia i podent marcar les pròpies pautes, que no haver-ho de fer més endavant per una presumpta imposició. El més lamentable, però, és la inevitable pèrdua de llocs de treball que comportaran les fusions.

Bé! tot plegat, a la gent del carrer, i més als que ja comencem a ser un xic grans, se´ns fa un xic difícil de pair, però si ha de ser per una millora del sistema, ens caldrà assumir-ho, demanant que tinguin encert i seny, a l´hora de prendre les decisions. És el nos