En termes generals, la corrupció política és el mal ús públic (governamental) del poder per aconseguir un avantatge il·legítim, generalment secret i privat. El terme oposat a corrupció política és transparència. Per aquesta raó es pot parlar del nivell de corrupció o transparència d'un Estat. En termes jurídics, la corrupció engloba un conjunt de delictes que generalment són suborn, frau de subvencions, frau i extraccions il·legals i falsedat en document oficial i mercantil. És més complex el concepte jurídic que el social o comú dels ciutadans.
Si es presta més atenció a molts dels variats episodis de corrupció urbanística al nostre país, s'extreuen dues apreciacions preliminars: una, la molt freqüent connexió entre l'esmentat fenomen i el molt vidriós problema del finançament dels nostres partits polítics; una altra, la completa irrellevància de les fronteres partidàries, ja que el problema afecta indiscriminadament entitats locals governades per polítics d'uns o altres partits.
El Tribunal de Comptes, quan va analitzar el creixent augment de la morositat i endeutament dels partits polítics, va assenyalar tres anomalies fonamentalment: la primera i més general és l'opacitat i el caos que envolta les operacions financeres dels partits, però malgrat aquesta dificultat el Tribunal n'ha pogut assenyalar dos més excepcionalment greus, d'una banda l'existència d'operacions que no han estat objecte d'amortització en els terminis previstos, això significa que pòlisses milionàries ja vençudes dormen en un calaix sense que el partit l'aboni ni renegociï el seu pagament. Però d'altra banda existeix una fórmula extrema de favor bancari que consisteix en la condonació de part del deute com a conseqüència d'acords expressos o tàcits de renegociació d'operacions de crèdit.
Els incentius per a la corrupció han procedit d'una doble font, d'una banda, la gran repercussió econòmica que les decisions públiques en mans de les autoritats locals, fonamentalment, tenen sobre els usos urbanístics del sòl a Espanya, que fa que la temptació per "comprar" una decisió pública que alteri l'ús urbanístic declarat d'un sòl concret resulti difícil de resistir i d'altra banda, si el mercat de la promoció immobiliària està oligopolitzat (o monopolitzat), la probabilitat de corrompre les autoritats públiques es fa encara més gran. A aquests dos extrems hauria d'afegir-se la insuficiència, tant en número com en abast, dels mecanismes existents de control sobre les decisions individuals que es porten a terme en la política urbanística espanyola. Dit en "román paladino" si els alcaldes o regidors poden fer variar qualificacions urbanístiques, ampliar zones edificables, o posar la ratlla més aquí o més enllà, sense cap tipus de control seriós i eficaç, la temptació de sucumbir al millor postor és molt fort. Fent un símil amb la pel·lícula de Billy WilderLa tentación vive arriba, Marilyn Monroe seria el do o guany, mentre que els ocupants del pis de sota, enlluernats per la veïna, serien els polítics locals.
L'afirmació que el problema de la corrupció política a Espanya es concentra des de fa alguns anys en el govern local s'ha convertit en un lloc comú entre els principals analistes de la política espanyola. Per descomptat, els casos que han anat i segueixen apareixent a la premsa han evidenciat alguns trets de la política municipal que inviten a la preocupació i han posat de relleu que una de les àrees més problemàtiques és la constituïda per la gestió i planificació urbanística. El cas Malaia a Marbella és la punta de l'iceberg.
No es tracta tant que els polítics locals siguin pitjors des del punt de vista moral que els dels països del nostre entorn, sinó que el problema està en el fet que el marc institucional en el qual es porta a terme l'activitat urbanística a Espanya genera formidables incentius per a la corrupció. La recent operació anomenada Pretòria investiga una trama de corrupció urbanística destapada a la província de ?Barcelona que operava a través d'una empresa municipal de promoció immobiliària.
Aquests incentius procedeixen d'una doble font. D'una banda hi ha el fet de l'enorme repercussió econòmica que tenen les decisions públiques en mans bàsicament de les autoritats locals sobre la qualificació i els usos urbanístics del sòl. Una repercussió que, a diferència dels països del nostre entorn, recau fonamentalment sobre el patrimoni dels propietaris del sòl requalificat. En èpoques d'auge del sector de la construcció d'habitatges com el que vam viure fa dos anys, i donat l'enorme diferencial entre el valor del sòl rústic i el de l'urbanitzable, la temptació per "comprar" una decisió pública que alteri l'ús declarat d'un sòl concret es fa difícil de resistir. D'altra banda, els diversos mecanismes de control amb els quals el nostre sistema polític i legal intenta evitar l'ús en benefici particular de l'acompliment d'un càrrec públic, això és la corrupció política, s'han demostrat clarament insuficients en aquest terreny, enfront dels dos tipus d'incentius: els relacionats amb el peculiar model urbanístic espanyol i els que tenen a veure amb el deficient funcionament de les diverses instàncies de control de l'activitat urbanística. Existeixen nombrosos estudis realitzats per organismes internacionals que lluiten contra la corrupció, en països en vies de desenvolupament, en els quals es demostra, empíricament, que quan augmenta el temps que duren els encontres entre gerents d'empreses privades, i buròcrates de l'àmbit públic, l'índex de suborns augmenta i també que quan les decisions estan concentrades en un àmbit reduït de poder, la capacitat d'obtenir beneficis particulars, a costa del públic, creix, fins i tot, en els processos de descentralització, no regulats de manera exhaustiva, deixant marges grisos on la legalitat i la il·legalitat conviuen amigablement, la corrupció nia profundament. Aquests han de ser el focus d'atenció si es pretén lluitar contra la corrupció política.
En l'actualitat, i davant els esdeveniments ocorreguts, l'acció judicial és imprescindible, però sobretot ho és l'acció legislativa que marqui les pautes clares per evitar el mal ús del que és públic. Podríem preguntar-nos, és bo que un alcalde pugui vendre sòl com si fos el seu cortijo? Pot intercanviar usos d'aquest sòl, per finançar la precarietat econòmica del seu ajuntament? Pot signar convenis en els quals hipoteca el futur del patrimoni de tots, dels parcs, de les zones d'ús públic, dels espais verds o d'ús per a l'oci? Des del poder que els ciutadans concedeixen als polítics que els representen per legislar, és des d'on s'ha de veure l'eficàcia en la lluita contra la corrupció, no en els escàndols mediàtics. L'única manera eficaç per controlar la discrecionalitat del polític està en les normes clares on no càpiga cap de les accions que avui estan provocant les situacions que vivim de perplexitat política.
S'anuncia de nou, nous delictes i nova legislació per lluitar contra l'anomenada corrupció política, però la solució, a la meva manera de veure, no és exclusivament legal. Cert és que dins del món del Dret seria precís ponderar la possible introducció d'algun delicte nou, principalment basat en la requalificació de ?ter?renys amb fins exclusivament especulatius, però seria bo que a l'hora de realitzar algun estudi o planificació urbanística, els polítics tinguessin presents col·lectius afectats, en especial els del sector immobiliari i de la construcció, amb els quals poguessin aconseguir acords de bon govern. Potser seria aconsellable replantejar-nos el sistema d'eleccions municipals, democratitzant la vida municipal, de manera que a l'alcalde se'l pugui elegir de manera directa i assegurar els controls jurídics i financers interns en les entitats locals, a fi de garantir la detecció i prevenció de conductes corruptes.
La corrupció provoca un enorme descrèdit dels polítics entre els ciutadans. Si els mateixos polítics no la combaten amb fermesa, aquest descrèdit acabarà estenent-se a tot el sistema de llibertats i a la mateixa democràcia.
