o sóc un entusiasta de les novel·les negres sorgides del fred, de dies tristos, de nits tètriques, d'assassinats en sèrie i de rituals satànics. De totes maneres, he gaudit amb els relats de la parella sueca Maj Söwall i Per Wahlöö, escrits fa dècades, i també amb els de Henning Mankell, cadascú amb un estil propi, però amb el nexe comú de la denúncia de les misèries que amaga una Suècia rica i plena. Us sona la música?
Millennium, la trilogia de Stieg Larsson convertida en fenomen de masses, segueix la mateixa tendència. S'ha de reconèixer que la sèrie enganxa, però no és per tirar coets. Vaig començar pel segon llibre, que un engoleix com un pastís de xocolata amarga. Tot seguit, queixalada al primer, però, coneixedor de la trama, em va decebre. La lectura del tercer, (el títol original és El castell a l'aire que esclatà), va ser la verificació de l'esclat d'un castell construït a l'aire.
En efecte, a La reina al palau dels corrents d'aire, com ha estat rebatejat, el lector es troba immers en un maremàgnum de situacions inversemblants i personatges increïbles. De quina galàxia procedeixen els integrants de la banda Svaveljö MC? Lisbeth Salander, la psicòtica heroïna enclaustrada a l'hospital, ha perdut l'esma? On és la germana de la famosa hacker? A què respon la resurrecció de la gerontocràcia del contraespionatge suec dels anys de la Guerra Freda? Bé, deixem-ho estar.
Malgrat la decepció, el tercer llibre narra la història d'Erika Berger, que mereix una acotació laudatòria. És reconfortant veure com una dona d'empenta accepta el repte de reestructurar un diari, se'n surt d'un assetjament laboral i descol·loca els repel·lents buròcrates enquistats a les altes esferes. La seva proposta de reconversió empresarial passa per incrementar el nombre de reporters qualificats i ben remunerats, eliminar els dividends i rebaixar els sous dels alts càrrecs. Un dels assistents a la reunió s'hi oposa perquè, d'acord amb les regles del mercat, els inversors han de guanyar diners. La directora li replica amb contundència que no hi haurà beneficis a repartir si la gent deixa de llegir el diari pel fet que els articles són pèssims, superficials i sense credibilitat. Per reblar el clau, critica el director financer per voler estalviar reduint la plantilla alhora que augmenta els emoluments dels executius i dels accionistes.
Caram! Els grans empresaris d'aquest país, que fan el "suec" (o el paper de met), haurien d'aprendre de la singular executiva. Vés per on, en una novel·la d'intriga, una intel·ligent liberal dóna una lliçó d'economia!
