L'era digital té, en termes cinematogràfics, molts avantatges, però també uns quants inconvenients. El principal de tots ells semblava ser que la creixent accessibilitat al producte degenerava en un descens d'espectadors a les sales. Però no és cert. Per demostrar-ho, només calen dues paraules: Luna nueva. Alguns ja no recordàvem el que era fer cua per entrar a un cinema; de fet, cada cop que es vol dotar una pel·lícula d'un aire d'esdeveniment planetari (vegi's com a exemple la necròfila filmació dels últims assajos de Michael Jackson), la cosa punxa fins a extrems insospitats. Però Luna nueva demostra que l'amenaça no és Internet, les descàrregues o la indústria. Tampoc la pirateria, per més que els seus efectes siguin innegables. El veritable problema resideix en els gustos, que deriven cap a imaginaris que s'escapen a qualsevol temptativa d'anàlisi. Que un exèrcit desbocat d'adolescents (atenció a la dada: gairebé 250 milions de dòlars recaptats en un cap de setmana a tot el món) xiscli i aplaudeixi només en veure el títol imprès a la pantalla demostra que el cinema encara té el poder de convocatòria que sovint se li nega des de la comoditat intel·lectual. S'acostuma a acusar els adolescents d'immobilisme da?vant la cultura; en realitat, només es mouen quan la cultura (o els simulacres que se'n deriven) els interessa. Luna nueva és, des d'aquest punt de vista, d'un mèrit irrefutable. Més preocupant resulta el seu fonament estilístic i moralitzant. En aquesta pel·lícula, una humana és incapaç d'estimar un licantrop perquè no pot oblidar el vampir que la va enamorar primer. Fins aquí, tot més o menys normal. Però el triangle amorós es resol amb una frase (dita al final i que no revelarem per por de represàlies hormonals) que certifica una realitat més inquietant que una mossegada de vampir: el cinema d'avui és infinitament més conservador que el de fa dues dècades. Al costat de Luna nueva, Los Goonies sembla una pel·lícula d'extrema esquerra.
