Cartes

martí gassiot garriga. barcelona.

El vent, el sol i la biomassa, són les claus energètiques d'aquesta terra. Ésser autosuficient energèticament sols amb els recursos que la natura ofereix, permetria produir una energia 0,0 quant a emissions i dependència externa. Malgrat tot, s'ha d'assumir que tota forma de producció d'energia causa sempre algun impacte, qüestió que ens ha de fer reflexionar i advertir la importància de l'estalvi energètic que s'ha de convertir en la primera prioritat per a tots aquells que estimen la terra i la volen lliure i neta.

Reunions polítiques dins dels temples?

francesc a. picas. la jonquera.

Els nostres temples no varen ser aixecats per fer-hi propaganda política, com alguns pretenen, avui. Els avantpassats construiren les esglésies a les ciutats i pobles per donar culte a Déu, lloar la Verge Maria, celebrar l'eucaristia i predicar l'Evangeli.

Els anys setanta, amb esperit més polític que religiós, aprofitant les circumstàncies eclèctiques del moment, en algunes esglésies tingueren lloc reunions que no tenien res a veure amb les celebracions religioses. Alguns d'aquells capellans, però, que les organitzaren deurien tenir poca vocació ja que abans de poc se secularitzaren.

També fullejant la història constatem que els temples de Catalunya, l'any 1936, sofriren una autèntica tragèdia. La revolució anarcomarxista destruí i cremà altars i imatges, i transformà els temples amb magatzems, comerços col·lectivitzats, tallers de producció (a Roses hi treballaven tots els fusters socialitzats), o sales de ball. A la basílica de Montserrat, foragitats els monjos, vint-i-tres d'ells assassinats, guiats per Met Miravitlles entrà un escamot de les Brigades Internacionals amb el puny aixecat cantant la Internacional Comunista.

El poble cristià i assenyat de Catalunya que recorda molt bé la història, té un gran respecte per la persona que el 1939 retornà el dret al culte a les esglésies usurpades, i per damunt de tota ideologia, sempre va refusar activitats semipolítiques en els temples.

Plegui,

senyor Maragall

Maria Rosa Comas. Santa Cristina d'aro.

Uns mestres de l'escola CEIP Pedralta de Santa Cristina d'Aro volem donar suport a Miquel Borrell Sabater per la seva carta del dia 27 de novembre "Plegui, senyor Maragall", molt ben escrita i que plasma molt bé les nostres idees.

Sobretot ens agrada la frase: "ja ha aconseguit elevar l'estupidesa a la categoria de llei". Gràcies.

La resurrecció

de Pere el Gran

Lluís ginestà. santa coloma de farners.

"Nós, que som menys que vós, però que junts podem més que vós".

Aquesta era la fórmula que feien servir els consellers a les Corts Catalanes quan s'adreçaven al monarca. Amb aquesta sentència li recordaven quin era el seu poder si anaven junts, i amb aquesta frase es pot resumir l'esperit de la nostra tradició democràtica. És aquest esperit el que ens porta a organitzar les consultes populars per la independència. I és aquest mateix esperit el que batega en l'editorial conjunt d'ahir, 26 de novembre del 2009, dels 12 principals diaris catalans. Un fet inèdit i un editorial que demostren que la feina que està fent tota la gent que treballa per tirar endavant les consultes per la independència està calant profundament en tots els estrats de la societat catalana, que demostra fins a quin punt està calant el debat social sobre el nostre autogovern. Fet corroborat pel ressò que està tenint dins i fora del nostre país: presentació de les consultes a Madrid i Brusel·les, l'escàndol polític i mediàtic espanyol, l'expectació dels altres pobles sense estat, i de la resta dels Països Catalans...

I que el mateix dia que tot això passa es faci pública la troballa de les restes sense profanar de Pere el Gran, ho envolta tot plegat d'un simbolisme que sembla tot un senyal del destí pel nostre poble. I el simbolisme és doble, perquè la tomba no ha estat mai profanada i per la magnitud del personatge, puix Pere II, el Gran, com el seu sobrenom indica, és segurament el més gran dels comtes catalans, primogènit de Jaume I, amb la seva acció de govern la Corona d'Aragó es convertí en l'estat més influent del moment.

Però si Pere el Gran alcés el cap per llegir l'editorial d'ahir dels diaris catalans quedaria astorat, se'n faria creus i no se'n sabria avenir que una colla de ciutadans demanessin per Catalunya un estatut de no sé què dintre dels dominis de Castella. Pensaria que no són els seus ciutadans, que no poden ser aquests els descendents dels que van fornir l'exèrcit dels almogàvers i sota el seu mandat van derrotar els francesos i els croats enviats pel Papa, i se sentiria ofès i humiliat. Si Pere el Gran alcés el cap veuria molt clar quins són els seus, els que infatigablement reclamen la independència del seu país. D'aquí a pocs dies les restes de Pere el Gran sortiran del seu descans de segles, puntuals perquè el seu esperit presideixi les consultes del 13 de desembre.

Un editorial

sensat i curós

josep m. loste i romero. portbou.

Catalunya és un clam unitari davant de les actituds carpetovetòniques del nacionalisme espanyol. Catalunya, com un sol home, ha de trobar la seva via pròpia i sobirana (dintre de la interdependència ?europea) per tal de deslliurar-se de les cotilles de l'imperialisme espanyol.

Catalunya, a través d'un editorial molt curós i realista, ha expressat el seu malestar col·lectiu envers els qui ens volen imposar un règim neocentralista i carrincló. Catalunya, com a país civilitzat i europeu, no pot continuar suportant les mortificacions constitucionals que, en el fons, ens encoloma un sistema que ens fa retrocedir en tots els aspectes de la vida diària dels ciutadans. No ens enganyen: a hores d'ara el problema no és jurídic, sinó polític al 100% . Catalunya no pot acceptar, ni un minut més, que li hipotequin el seu futur. Catalunya, com qualsevol poble lliure d'arreu del món, ha de poder decidir el seu esdevenidor col·lectiu.

Confiar en qui?

En què?

àngela ferrer i mató. girona.

Ho tenim pelut. Se'ns diu: teniu calma... esperança... respecte al tema Estatut i jo em dic: Confiança en qui? en què? i raono:

En Rodríguez Zapatero que ens diu: Teniu tranquil·litat! Després de tres anys d'esperar una resolució del TC! Ja es necessita cara per tan sols gosar dir-ho.

En Carod Rovira que fa temps deia: El mot nació referit a Catalunya no es pot esborrar de l'Estatut! I ara diu: Tant se val si es treu, ja sabem nosaltres que ho som (una nació), mentider compulsiu que no recorda el que ha dit i es fica de quatre potes.

En el Sr. Montilla? Que sempre i primer treu pit i acaba arronsat com un cuc? Ja ho ha fet massa vegades.

En un Tribunal, dit Costitucional (millor li escauria el nom de tortuga), que està mutilat i esbrotat?

No i No. Només podem confiar ara mateix en la presa i tots els diaris que han tingut la valentia d'expressar el que la majoria de catalans sentim sabent defensar de manera correcta i contundent la nostra Dignitat com a poble i com a nació lliure que som.

També en totes les entitats i corporacions que s'han adherit a aquest crit unànime que diu: Prou! Ja ens han pres el pèl i espremut com una llimona massa frequentment!

Jo demanaria que aquesta justa reinvidicació encapçalada pels diaris fos el principi d'un clam unànime de tots els catalans i mitjançant els mitjans de difusió actuals que són molts (Internet, premsa, ràdio...) com una sola veu despertéssim del seu son aquest Tribunal i l'obliguéssim a actuar. Ah! i de manera positiva! Si no... tots units segur que els faríem rectificar. No cal ?oblidar que la unió fa la força! Jo ja hi he posat el meu petit gra de sorra. Tant de bo creixi formant una veritable muntanya capaç de vèncer totes les dificultats!