Cartes

Manel Barrera Yañez. palamós.

Per començar, s´ha de dir que la manifestació del dia 29 a Palamós va ser un exemple de civisme i de comportament adequat. Va ser una mostra de la disconformitat de diversos sectors, la qual cosa demostra que no tothom està d´acord amb aquest model de reserva, tal com s´han cansat de dir des de l´Ajuntament i des del Govern.

En una carta escrita anteriorment pel Sr. Alfonso Garrido, va dir que els pescadors submarins es venen el peix. Pot ser que tingui raó, Sr. Garrido, però una gran part d´aquest peix que no passa per la llotja no prové dels pescadors submarins. De tota manera, tant si és un pescador esportiu, com si és un pescador professional, s´ha de prendre com un delicte i hi ha lleis existents per tractar aquests casos.

Una altra cosa molt diferent és estudiar quins són els tipus de pesca que més mal fan al medi i a les poblacions de peixos. I aquí els estudis seriosos sempre donaran la raó a la pesca submarina. És la pesca més selectiva que existeix, és una pesca en la qual es pot prohibir la captura d´una determinada espècie o un determinat pes. No com a la pesca professional, en aquesta es pot prohibir el fet que arribin a la llotja, no el fet que siguin pescats i morts.

La pesca professional utilitza arts molt agressius amb el medi, per exemple els arts d´arrossegament que arrasen tot el fons per on passen, arts perduts que continuen capturant peix......

El fet que s´estiguin guanyant la vida al mar no dóna més drets als pescadors professionals. I si no se´ls atura acabaran per esgotar-lo. La solució no passa per treure els pescadors esportius, sinó per reconvertir el tipus de pesca professional i treure els arts més dolentes.

La llibertat de vot, necessària!

xavier serra bealú. girona.

Per motius de feina, no tinc habitualment l´oportunitat de seguir els debats del Parlament de Catalunya. A més, molt sovint sembla que els nostres representants, si no s´equivoquen en la «tecla», és clar! ,voten el que els indica el «cap de colla». O sigui, que ningú s´escolta els altres, ni canvia el seu parer, ni tot plegat té cap interès.

Però vet aquí que el divendres 18 vaig poder sentir per la ràdio bona part de la defensa de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre les curses de braus. Em va agradar molt l´exposició, la retòrica i la vàlua argumentativa de la Sra. Anna Mulà, de la Comissió Promotora; també la del diputat del PSC que va parlar després, i la d´altres. Jo pensava: sempre ho fan així?

I no!: vet aquí que dos dels partits, ­els grans­, havien donat «llibertat de vot» als seus «súbdits». I això fa molt més valuós el discurs polític: fa que pensin!

No entenc per què s´ha atorgat llibertat de vot en això i no, en canvi, en temes força més sagnants (i sé què dic!) com el de l´avortament. Pensant-ho, jo faria una ILP per demanar «més llibertat» en la nostra política: que els representants del poble siguin lliures de votar -segons la seva consciència-, especialment quan els temes són morals. I és que l´argument de la representant dels Promotors de la ILP eren fonamen­talment moral. L´he escoltat dues vegades més a casa, gràcies al Canal parlament.cat, i he confirmat que el tema és ètic (tot i que algun polític el volia ridiculitzar instrumentalment): el nucli és el concepte de «maltractament evitable».

I en el cas dels humans, no n´hi ha un de «maltractament evitable», potser? I no hi hauria d´haver llibertat de vot en això? A Catalunya podríem ser els primers del món a fer una política més lliure, menys «partitocràtica».

Ha mort un àngel

cristina palou mont. palamós.

Dissabte dia 12 de desembre, aquest diari publicava en contraportada el següent: «Un fill discapacitat no és "un angelet enviat per Déu" sinó una putada». Ho deia en una entrevista l´Àngels Torrabadella, presidenta de l´AMPA del Centre Font de l´Abella, de Girona. Evidentment, una persona discapacitada no disfrutarà de la vida com nosaltres, perquè és diferent. Però capacitat de ser feliç en té, i molta. I m´atreveixo a dir que arribarà a estàndards de felicitat alts més ràpidament que les persones mal anomenades normals, perquè es manté sempre en el llindar de la innocència, cosa que facilita molt el tema.

Per això, precisament a un fill així l´anomenem àngel, perquè veure i fer feliços les persones que estimem ens fa feliços a nosaltres, i a més ens fa millors persones. Ara bé, si entenem la felicitat com tenir una vida còmoda, tot es capgira. Llavors sí, tenir un fill discapacitat és una mala jugada, però ho és més per als pares que per a la criatura. No fem demagògia. Es pensaven que als 18 anys el tindrien fet i criadet i resulta que hauran d´arremangar-se tota la vida.

D´altra banda, declara l´Àngels que falten molts ajuts públics però que la Llei de Dependència està funcionant bé. Falten molt ajuts, certament, i la Llei de Dependència funciona fatal. La meva àvia, amb un fill discapacitat greu, va demanar l´ajuda fa més de dos anys. Està tot aprovat i encara no ha vist ni un cèntim. Li han dit que aquest mes li abonaran totes les mensualitats endarrerides; ara que el seu fill acaba de morir.

Tenir un fill amb discapacitats, ja siguin congènites o adquirides, complica la vida, és veritat. Al principi t´ho diuen i -com tantes coses a la vida- ho veus una muntanya. Però després, a mesura que vas pujant, descobreixes a l´altra banda un horitzó impressionant.

Els meus avis van lluitar molt pel seu fill, en Ferriol. A finals del 60, en un context difícil, van posar en marxa el col·legi d´educació especial Els Àngels, juntament amb Mossèn Gumersind, a Palamós. No ha estat senzill, ni molt menys, però l´esforç es veu compensat amb escreix.

Tenir un fill és això, lluitar per ell, acceptar-lo tal com és i estar disposat a fer tot el que està al teu abast perquè sigui feliç. Estar disposat a complicar-se la vida. Si no partim d´aquesta base, tenir un fill és una putada sempre, no només tenir un fill discapacitat.

Llegia un antic professor del meu tio Ferriol el dia del seu funeral: Ha mort un àngel.

La MAT i l´ocupació forestal

Carlos Juvanteny Rosquellas. sant hilari sacalm.

Des del 17 d´octubre un grup de joves va decidir instal·lar-se al terme de Sant Hilari Sacalm, concretament a la base de la torre 114 de la MAT. Des d´aquell dia fan vida al bosc i s´han proposat obstaculitzar la construcció d´aquesta infraestructura. D´aquesta manera volen denunciar l´agressió al territori que significa la MAT i el model social i econòmic que la fa possible.

He pogut conèixer les seves idees i posicions i no trobo que siguin uns il·luminats ni gent ociosa. Amb els seus mitjans i des de la seva humilitat planten cara al mal govern i a les empreses que els dicten els seus interessos i ho fan sense amagar-se, amb una acció pacífica de desobediència civil. Aquests joves, davant d´un govern que s´entesta a no reconèixer les seves errades i continua amb la imposició, amb la seva acció ens diuen que encara no està tot perdut, que des de les possibilitats de cada persona l´exercici de la dignitat és urgent i necessari, per sobre, fins i tot, de polítiques de fets consumats.

Crec que en aquest país venut a la cobdícia de les transnacionals ens calen més respostes contundents que facin possible noves perspectives de lluita i ens apropin a aconseguir una veritable capacitat de decisió. Només em queda agrair l´exemple d´aquest joves, la seva generositat i animar a tothom que vol un món millor que conegui l´experiència.

Directors catalans

Josep M. Prat. blanes.

Què els passa a la major part dels nostres directors? És que només saben parlar del passat?

Si seguim fent pel·lícules localistes o drames carregats de nostàlgia serà molt difícil arribar a un públic ampli. D´aquí ens ve justament la situació marginal que ara patim a les cartelleres. El cinema català ha de renovar la seva oferta en tots els gèneres, però sobretot ha d´invertir en una producció pròpia molt més versàtil.

Necessitem fer coses que es puguin exportar al mercat internacional.

Els primers que haurien d´entendre això de manera urgent són els directors del nostre país.