Si el model a imitar (els Oscars) ja dóna poques alegries, els germans pobres tendeixen a irritar i adormir a parts iguals. Amb les gales televisives d'entregues de premis, passa a l'inrevés que amb el sexe: com més curtes i mesurades, millor. Però els Goya d'aquest any van aconseguir el miracle. Potser per l'absència de publicitat, per la mordacitat del guió i pel morbo de veure si a Alejandro Amenábar se li pansiria la flor al cul que llueix des dels inicis de la seva carrera, la d'aquest any ha estat una de les més dinàmiques, brillants i decididament emocionants de la història d'aquests premis. Sobre els guardons en si mateixos, queda poca cosa per dir, només constatar que la cara de pomes agres del director d'Ágora estava més que justificada: aquesta és la pel·lícula més personal de la seva carrera i el noi, arrogant fins a extrems patològics, fa pinta de no saber digerir que no és profeta a la seva terra. A més, el va batre un senyor, Daniel Monzón, que amb Celda 211 demostra que encara es pot fer cinema de gènere d'altíssima qualitat sense haver recórrer a pantomímiques coartades intel·lectuals. Pel que fa a la gala, els mèrits tant se'ls poden adjudicar Buenafuente (impagable el seu cara a cara amb la Sardà), Antonio Mercero i Pedro Almodóvar (un cop d'efecte molt ben resolt) com els mateixos guionistes de la funció. El muntatge que convertia Celda 211 en una comèdia esbojarrada en va ser l'exemple més flagrant. Ara bé, posats a destacar, qui es va endur la palma va ser Álex de la Iglesia: no només va pronunciar el millor discurs mai sentit en boca d'un president de l'Acadèmia, sinó que va demostrar que les anteriors gales eren el perfecte mirall de la (mediocre) gestió dels seus predecessors.
