o coneixia ningú que odiés les postes de sol i les albades fins que ahir mateix, mentre em prenia el gintònic de mitja tarda sense ficar-me amb ningú, un noi jove va començar a malparlar d'aquests fenòmens naturals a la taula del costat. El noi, que havia demanat una Coca-Cola, estava amb la seva mare, que gaudia parsimoniosament d'un sandvitx de pernil i formatge mentre escoltava amb paciència les imprecacions del seu plançó.
- Si és que no hi ha qui es cregui una posta de sol, per favor -deia en aquest instant, com fent responsable que passessin la seva mare.
- És això el que us ensenyen a Belles Arts, que les postes de sol són lletges?
- No és que siguin lletges, mama, és que són retòriques i inversemblants, igual que les albades.
- I les aurores boreals?
- No tinc ni idea del que és una aurora boreal -responia el fill-. I tu?
La mare es va quedar una mica desconcertada. Al final va dir:
- No sé, crec que és una llum que apareix al Pol Nord.
- Una llum que apareix al Pol Nord. No podries ser més precisa?
- Doncs no, fill, segur que no vols un sandvitx?
- Segur, mama, no siguis pesada.
Encara que la conversa era rara, els personatges eren normals. Vull dir que el noi semblava un fill i la dona una mare. Em vaig preguntar què semblava jo, escoltant aquella conversa aliena, i no vaig saber què respondre'm. En tot cas, em sentia més a prop d'ell que d'ella. Les albades i les postes de sol són una pesta. A la gent li encanta fotografiar-les per això mateix, perquè són escombraries, com els programes d'èxit de la tele. Quant a les aurores boreals, per les fotografies que n'he vist, són també vomitives.
- La natura és molt hortera -va ?asseverar en aquell moment el noi, com llegint-me el pensament.
- El que tu diguis, fill -va respondre la mare, i va ?demanar un gintònic.
