Cartes

gina manfredi. girona.

L´any 1999 l´actual conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va anunciar que si guanyava les eleccions municipals crearia el parc de les Pedreres. D´aleshores ençà, aquest espai natural ha patit un procés de degradació imparable, que ha causat la marginalitat actual, malgrat la seva extensió, tres vegades superior al parc de la Devesa, la seva funció connectora amb l´espai protegit de les Gavarres i l´existència d´un patrimoni històric que cal difondre i recuperar. Certament, la redacció del Pla Especial anunciada pel consistori gironí és un primer pas per ordenar aquest espai natural, però no tot s´acaba aquí, ja que el Pla també s´haurà de tramitar, aprovar i ­executar. Sens dubte, aquest camí s´ha de recórrer fins al final, Girona s´ho mereix!

L´ocasió fa el lladre

Lluís Vilà Fernández. la bisbal

d´empordà.

És molt fàcil criticar i culpabilitzar quan les coses no van bé. En la situació econòmica actual cap govern del signe que sigui ho pot fer millor que el de Zapatero, és més, la situació actual és l´herència de governs anteriors de signe diferent. Sigui com sigui aquest model econòmic ha quedat obsolet, el tant tens tant vals passarà a la història en aquesta mateixa dècada, en la qual els sistemes de creences faran un tomb progressiu però radical, moltes persones ja ho estan experimentant en forma de crisis personals en les seves vides i escales de valors, les prioritats i els gustos estan canviant en el si de molts individus. L´inconscient col·lectiu va aflorant perquè no es pot contenir eternament i, de mica en mica, es van destapant esdeveniments passats que ens horroritzen i horroritzaran, la veritat sempre acaba per sortir a la llum. Hem viscut dècades de mentides emmascarades de veritat, d´il·lusions passatgeres que omplien els nostres buits interns; hem viscut de promeses incomplertes amb l´ajut de la innocència pròpia cimentada pel desencís. Tot això se´n va en orris, s´atrapa abans el mentider que el coix. Molta gent està despertant d´aquest somni gairebé secular, ple de barbaritats i abusos, d´esdeveniments surrealistes i malèfics, d´angoixes i patiments provocats. És l´hora de trobar el propi destí i fugir de l´esclavitud, una esclavitud que ens l´han venuda amb l´etiqueta de llibertat. L´ocasió fa el lladre, la crisi ens canviarà a tots per sempre, res tornarà a ser el que era. La crisi és la nostra oportunitat: una oportunitat buscada i trobada a través de l´interior, mai serà trobada si s´atorga des de l´exterior.

Carta oberta a la presidenta del

Consell Comarcal de l´Alt Empordà

Bàrbara Schmitt Solà. EMPORDÀ.

Benvolguda Consol Cantenys,

Li escric aquesta carta amb l´esperança que encara hi ha manera d´evitar les instal·lacions d´aerogeneradors a l´Empordà, segons la proposta consensuada entre el Consell Comarcal i la Generalitat.

Vaig donar el meu suport a la proposta del Consell Comarcal -tot i que hi veia aspectes preocupants com és incloure els termes de Boadella i les Escaules, Terrades i Darnius en el corredor d´infraestructures- perquè l´acceptava com a mal menor. La ZDP de la Generalitat destrossarà directament l´Albera tal com la veiem, la coneixem i l´estimem avui. Cal no descuidar-se dels projectes eòlics en tramitació que s´hi han de sumar (a més d´altres infraestructures projectades a la comarca).

L´escriptor Enric Vila diu que l´Empordà «té un paisatge a prova de bombes. Amb les putades que li hem fet, i torna a néixer cada dia» (dins El nostre heroi Josep Pla). Però jo crec que hi ha un límit de bombes que un país pot suportar sense acabar arruïnat finalment. L´Empordà ha suportat els canvis accelerats dels últims 40 anys, però, ara, hauríem de començar a tractar-lo amb més afecte, sobretot quan tots sabem que l´energia eòlica no és la panacea dels problemes energètics i menys encara tal com es planteja en aquest país. I què ha passat amb la candidatura al Patrimoni de la Humanitat? No ens donen el premi i ja ens podem vendre els drets?

Li demano, si us plau, que no abandoni la nostra comarca davant els planejaments imposats des d´uns despatxos de Barcelona. Nosaltres vivim aquí, gaudim del que tenim i ho ensenyem orgullosos als amics que ens visiten.

No cal envellir sol

Ricard Pacheco. GIRONA.

Envelliment, fita fixada i inel·ludible, tret en casos malaurats. La vida és el rierol, amb la seva aigua que corre sense fre, l´aigua que viu amb inconsciència quan en el seu naixement surt disposada a saltar roques i barrancs, que brolla amb l´alegria i força en els seus primers enamoraments, saltant pels me­an­dres i petits esculls naturals que ha d´aprendre a saltar, troba la seva calma quan arriba a la plana, el seu moment més tranquil, l´estabilitat que arriba amb la família, el treball i les bones maneres de fer, acollint dins el seu llit els seus afluents, els que li alimenten les ganes de ­seguir corrent lliure pel seu camí, i aquí en aquest punt, tots plegats s´afegeixen a un camí del qual és impossible de marxar, el rierol arriba quan li és permès per la seva gran mare ample i estarrufat, orgullós i content al final del curs, per sort aquest final no és altre que la fusió de tots els rierols haguts i per haver en aquest univers immens per seguir nedant tot esperant que arribin els qui ha estimat, i així la cadena no es trenca mai, d´aquesta manera el rierol no mor mai.

Per què hem d´envellir? Quina llei més macabra que s´ha de complir, malauradament, si no fos així, i si no fos pel lamentable fi que suposa, possiblement no hi hauria lloc a la constant renovació. Gràcies a l´envelliment podem ser-hi nosaltres, els nostres fills, germans, i tota mena de parents, des dels més grans fins als més menuts. Tot ha evolucionat molt, la vida corre a un ritme trepidant, la nit enganxa el dia i el dia a la nit, s´empaiten l´un a l´altre sense aturada possible, fins al dia final. No! Per sort aquest dia no ha arribat! Però si que El Centre de Dia Girona ens ha fet una gran companyia en el moment crucial, l´inici del darrer pas del rierol del nostre pare i espòs, gràcies Janina, gràcies Isa, gràcies Ester i Eva, Sara i tot l´equip, gràcies a la gent com vosaltres no ens fa gens de por envellir.