La matinada del 3 de desembre de 1984, Bhopal, una ciutat del centre de l'Índia que superava el milió d'habitants, va patir un núvol tòxic carregat amb 42 tones d'isocianat de metil, un producte molt verinós. A la fàbrica de pesticides de la química nord-americana Union Carbide havien desactivat, per estalviar, el sistema de refrigeració dels tancs i el catalitzador de gasos previ a la sortida a l'atmosfera i les tasques de neteja de la planta es van fer malament: l'aigua a pressió i els vidres de clorur sòdic, restes metàl·liques i altres impureses van entrar en contacte amb el gas emmagatzemat i van iniciar la reacció que va acabar en el que ha estat etiquetada com la pitjor catàstrofe industrial de tots els temps. Hi van morir 15.000 persones, segons xifres oficials, i 100.000 més van quedar amb seqüeles permanents: càncer, malalties d'estómac, fetge, ronyó, pulmó i trastorns hormonals i mentals. Obviem els animals morts i el terreny afectat.

Warren Anderson , director de la planta, va fugir i és pròfug al costat d'altres directius ?estrangers, pendents de judici 26 anys després. Dilluns passat, un tribunal de Bhopal va condemnar per negligència vuit antics empleats -indis al voltant dels 70 anys, un mort- a 2 anys de presó i a pagar 100.000 rupies (1.774 euros). Van sortir sota fiança. Union Carbide pagarà una multa de 8.870 euros.

Per acord extrajudicial amb el govern indi el 1989, la indemnització a les víctimes va arribar als 393 milions d'euros. Haurien d'haver rebut fins ara 890 euros per cap; molts asseguren no haver vist una rupia.

Malgrat tots els esforços que estrena Europa per igualar-se al món en desemparament mai podrem competir amb les condicions d'insalubritat, injustícia i impunitat que ofereixen països emergents on la carn humana està infinitament més barata.