Penso en aquell anunci en el qual el conductor parla pel mòbil, es despista, va de pressa i no és capaç de frenar a temps per evitar la col·lisió amb el cotxe del davant. Amb les relacions personals, socials, professionals i laborals passa quelcom similar, perquè tenim poca confiança o n'agafem d'excessiva, perquè oblidem que al davant tenim persones, perquè busquem només el nostre interès o benefici i, malgrat ser conscients que caminem cap a un conflicte, no som capaços de frenar a temps per evitar-lo.
Si bé el context de l'anunci i de les nostre relacions professionals o socials no és mateix, la manca d'habilitats per saber veure com es genera i s'acosta la catàstrofe i/o el conflicte, i en conseqüència frenar el temps, sí que ho és. És respecte a aquesta situació, que em proposo, per mitjà d'un exemple i d'uns consells, ajudar-los a aprendre a frenar a temps les emocions en un conflicte i de retruc evitar que les relacions no quedin permanentment tocades. És a dir, saber aturar-se quan les converses comencen a tensar-se i anticipar-se abans que, com en el cas del cotxe, es produeixi una catàstrofe irremeiable.
Quan arriba l'estiu, de la mateixa manera que quan s'acosta Nadal, sembla com si el món s'acabés. Tothom circula pels passadissos de la feina a gran velocitat, les converses s'escurcen, els processos s'acceleren i tot plegat amb l'objectiu de deixar el màxim d'assumptes tancats abans d'unes dates determinades. En aquestes condicions, només falta rebre una trucada en la qual algú et dedica uns estimulants minuts de la seva opinió en els quals et deixa clar que hi ha un procés o procediment que t'has saltat, que no has fet bé i que això no s'ha de repetir i que n'hem de parlar. Penses que ara, precisament ara, no tens temps de parlar, és temps de treballar. És aleshores quan, en el context esmentat i arran de la manera que s'ha produït la trucada -sense un "Bon dia, un què tal o un com va tot", que la nostra reacció, condicionada, és més impulsiva i agressiva que de costum.
En aquesta tessitura, l'oportunitat d'aconseguir un gran resultat, fruit de mesos de treball i abans de vacances, justifica haver oblidat la realització formal d'un determinat procés, la concreció del qual ha estat flexible en altres ocasions. És aleshores, quan els punts de vista d'una i de l'altra persona no es troben, ans al contrari, s'acaben de separar, donant lloc a un xoc comunicatiu en el que les emocions inspiren els arguments i intensifiquen els discursos, incrementant gradualment el clima de tensió i situant-lo en una aparent dualitat incompatible: resultats versus procés.
La veritat és que tant darrere del procés com dels resultats hi ha objectius i darrere dels objectius persones, que se senten menyspreades quan no es respecten els processos o quan no hi ha una orientació cap als resultats. I tanmateix, aquestes persones, també en aquest context, es necessiten mútuament. El xoc mostra com totes dues persones es prenen seriosament la seva feina i volen assolir els seus objectius.
L'organització o institució pot estar parcialment tranquil·la, ja que té dos professionals compromesos. Lamentablement només ho estarà el 100% quan aquestes persones s'adonin que també cal saber frenar a temps, deixant de banda qui té raó i centrant-se a mantenir una via oberta que permeti reconduir conflictes, no malbaratar relacions ni les possibilitats d'èxit de l'organització i/o la institució en el seu conjunt.
