jordi vidal boris

La recuperació de les inèrcies quotidianes i dels rituals de cap de setmana es va veure trasbalsada el dia 2 de setembre per la notícia, poc esperada, de la mort d'en Jordi Vidal Boris (Girona,17-IV-1947 / Girona 2-IX-2010). Fill d'en Miquel Vidal i de la Francina Boris. Tots dos ben coneguts i profundament arrelats a la ciutat. Del pare segurament en va aprendre el rigor, la seriositat, la professionalitat, el sentit del servei. Efectivament, Miquel Vidal des de la gestoria, des del Col·legi d'Administradors de Finques va aplicar una màxima de prudència i discreció. Però Miquel Vidal des d'aquesta distància prudent va mantenir sempre un compromís d'una catalanitat insubornable que en Jordi Vidal també aprendria del seu pare. Òmnium i els Premis Bertrana serien els dos vehicles triats per exercir aquesta catalanitat i practicar-la de forma sistemàtica i amb incidència cívica. Jordi Vidal mantindria una línia de compromís equivalent, incrementada per tota la seva dimensió cultural i artística sempre vinculada a la ciutat de Girona. La Francina Boris és una veu associada a la radiodifusió. Sempre a Ràdio Girona i sempre amb una veu i una dicció engrescadores, posades al servei de les causes més nobles i durant anys i anys amb una singular dedicació a la sardana. La Francina segurament té un caràcter més dur que el seu marit. Un punt de severitat simpàtica i exigent en la distància curta, un cop deixada la mediació del micròfon que li endolcia la veu.

En Jordi fou, segurament, una síntesi de la personalitat dels seus pares. Amb uns ulls més oberts, amb una veu més greu i més potent, amb l'evidència d'una sonoritat forta. Una rialla franca, poc prodigada, un caràcter fort i cantellut, la seriositat de la mare, una gran tendresa emocional continguda, potser fins i tot autoreprimida. Una combinació d'esperit crític, compromís cívic, exigència radical. No puc jutjar la seva dimensió professional i empresarial; en sé només els resultats, la progressió, la capacitat d'innovar productes i serveis, els resultats econòmics, una presència cada cop més evident i més visible a la ciutat, una àmplia cartera de serveis de gestió i immobiliaris. Compres i vendes, lloguers, gestió de comunitats han passat per davant de les oficines de la seva empresa.

Del resultat econòmic i de la progressió de la seva empresa en desprendria una actitud vital de compromís cívic i de mecenatge actiu. Lluny de les evasions hipòcrites, en Jordi Vidal va exercir amb plenitud a Girona. Va sintonitzar amb els projectes de la ciutat i hi va donar el seu estímul; volia tornar a la ciutat el que la ciutat li havia donat en el seu creixement i en relació amb la se?va feina. Ho féu amb escreix. Primer des de la feina mateix i, en aquest sentit, en podria ser un símbol visible la rehabilitació de la ca?sa de la cantonada del carrer de Santa Cla?ra, l'avinguda Sant Francesc i la plaça de Catalunya, penjant sobre l'Onyar. Després, creant Espais, que esdevindria un referent pel món de l'art i de la crítica d'art acreditat no només a Girona sinó a Barcelona, més encara, i a tot l'Estat, transcendint els límits de les actituds provincianes d'alguns contem?poranis seus. En les exposicions, en els premis, en el centre de documentació i en els Papers d'art hi va abocar la generositat d'una vocació altruista. Va confiar el projecte a bons professionals i des de la seva rigide?sa exigent va saber fer i, sobretot, deixar fer.

Va apostar pel Barri Vell quan la ciutat va començar-ne la descoberta i va voler atorgar al seu projecte unificat una dimensió considerable en el marc de la recuperada plaça del Pou Rodó. En aquest sentit va sintonitzar amb els projectes municipals i va adquirir els baixos d'una promoció municipal. Tenia una visió clara de la ciutat i no consentia ni la tebior, ni les mitges tintes.

Més d'una vegada vam arribar a somniar junts l'horitzó d'un Centre d'Art Contemporani que aprofitaria tot el bagatge de la Fundació Espais. La Fundació aportaria el pòsit mínim per assegurar unes bases al centre i per evitar el risc de l'experimentació excessiva, sense fonaments, i aportant el valor afegit que d'aquesta manera no calia inventar des del no-res, sinó que es podia començar a caminar a partir d'una realitat tangible. Des d'aquesta perspectiva ens llençàvem reptes mútuament que encaixàvem i assumíem en un joc dialèctic públic-privat que havíem entès bé tots dos.

L'evolució de l'economia, l'evidència de la crisi, i les repercussions per l'activitat del sector immobiliari, al qual Progrup servia i del qual les finances municipals es nodrien, van frenar la que podia haver estat una gran aventura conjunta. Un repte a mig camí un cop avortada l'onada de la prosperitat. Coincidíem generacionalment (ens portàvem menys d'un any) i teníem una visió molt semblant dels temps d'adolescència que ens havien tocat de viure i de les oportunitats que s'obrien en la nostra edat madura. Em va donar reiterades mostres d'afecte, de respecte, de sintonia, des de la discreció que esmentàvem, com quan sense dir-me res i fent-ho dir a l'editor em va triar per dedicar un llibre un any per Sant Jordi a tots els treballadors de Progrup.

Des del Pont de Pedra, a tocar del quiosc de la Nuri i de la Vienesa, s'albira el despatx de grans vidrieres i d'estructura de fusta que corona l'edifici de Progrup a l'altre costat de l'Onyar que en Jordi ja havia deixat feia un temps en aquesta actitud valenta de jubilat per la força de la biologia, i que en realitat potser mentalment no havia abandonat mai del tot. La mort de la vida dels vius és un gran sedàs que deixa passar pels forats totes les incomprensions i guarda al reixat el grà bo que ara tothom li reconeix, fins i tot els que li havien discutit.