SI POGUÉS DIR EL QUE SENTO

08.03.2011 | 01:00
SI POGUÉS DIR EL QUE SENTO

HA tu, estimada Carme Sansa

a callat la veu profunda d'una oïda emotiva i impressionant d'en Josep Torrents, amic meu. Doctor en el doblatge dels més grans actors d'aquelles pel·lícules inoblidables, arribades directament del gran Hollywod  que varen marcar-nos per sempre la nostra petita cultura provinciana, atacada vilment pel desert cultural imposat pel Gran Dictador. Ha callat la veu profunda d'un gran actor, d'un gran home de teatre i de totes les menes d'expressió  en el nostre incert escenari, quasi, quasi clandestí, d'aquelles èpoques en què la rebel·lia opositora era la nostra fam.
Aquella estètica època i èpica revoltada en la qual totes les nostres veus s'alçaven en les caves del carrer Tusset, o en el Jamboree de la plaça Reial.
I per recodar-lo, el recordo, aquell personatge extremadement tímid en un racó del soterrani de la Cova del Drac, mentre la seva companya, la gran Carme Sansa i la meva amiga Elisenda Ribas, cantaven la gran cancó d'en Jaume Vidal Alcover i la meva sempre recordada i tan estimada Maria Aurèlia Capmany.
Si pogués dir el que penso. Era com el nostre himme de la revolta valenta que els rebels cantàvem. I ho deien, la Carme i l'Elisenda. I ho deien tot amb la gran música d'una convivència ansiada, en l'espera tremolosa d'un 20 de novembre que ens  va fer brindar amb el Gran Perignot amb una copassa col·lectiva alçada a l'esquerra i amb l'altra agafada al telèfon per sentir aquelles veus ansiades que ho confirmaven: Sí, sí, es de debò, ha mort el dictador.
Jo vaig córrer a la Cova del Drac i allà em vaig trobar amb tothom. I el Pep i la Carme Sansa i la Maria Aurèlia i l'Elisenda i el Jaume Vidal varen entonar la ?mítica cançó de la nostra resitència en català. ?Jo vaig plorar, ?alegre, amb aquella esperança de llibertat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema