per què no peta tot plegat

09.03.2011 | 01:00
per què no peta tot plegat

Així sí que s'entén: si hi ha quatre milions d'aturats en les estadístiques oficials i hi ha quatre milions de llocs de treball en l'economia submergida, s'entén que no hagi esclatat la revolució malgrat que el percentatge d'atur espanyol sigui superior al que hi havia a Egipte quan la gent va sortir al carrer per fer caure el seu règim. Quatre milions d'ocupacions submergides és la xifra que donen els tres professors universitaris que han estudiat el pes d'aquesta economia oficialment inexistent però tremendament visible, i que han publicat el seu estudi al darrer número dels Cuadernos de Información Económica de la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas). Fa trenta anys, diuen, la xifra era d'1,4 milions.
I és que l'economia espanyola prospera sense aturador.Tant si el temps és de bonan?ça com si les coses van mal dades, com ara, la gent busca la manera d'espavilar-se, i la troba a les dreceres d'un sistema que és al mateix temps massa carregat de regulacions i del tot incapaç de fer-les complir, justament al contrari del que hauria de ser. I a veure qui és l'heroi de pel·lícula que fa front al problema aquests dies que, més que problema, aparenta ser una solució o, com a mínim, un lenitiu per als damnificats.
Però no cal enganyar-se: tampoc no ho arreglarem el dia que torni la prosperitat, si és que torna. Llavors ens n'oblidarem i prou. En el que no pensem ara ni pensarem llavors (em temo) és que, quan a l'assalariat li arriba la nòmina amb la retenció de l'IRPF, o quan l'autònom fa la declaració trimestral d'IVA, estan pagant la seva part i la d'aquests espavilats que en el fons potser admirem. No pensem que l'economia submergida suposa una minva d'ingressos fiscals que equival a més del 5% del PIB espanyol; és a dir, que si tots aquests impostos es paguessin, no hi hauria ni la meitat de dèficit públic i ens estalviaríem unes quantes retallades.
El 17% d'economia submergida explica la tolerància ciutadana cap a determinades formes de corrupció, aquelles en què el perjudici que ens causen no és aparent. En un país que practica i admira l'incompliment del deure fiscal és normal que es perdonin coses com els vestits de Francisco Camps. En canvi, no tolerem l'endollisme dels amics, parents i companys de partit dels que manen, per això el cas dels ERO d'Andalusia costarà molt car al PSOE a les properes eleccions regionals i locals. I no ho tolerem perquè ens sentim discriminats: per què els han endollat a ells i no a nosaltres? No s'hi val.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema