Fa pocs dies, en una entrevista en un diari de casa nostra, Josep Antoni Duran Lleida afirmava que ell treballava per un model d'estat confederal per a Espanya. Jo també, i per aquesta mateixa raó se m'ha apartat de la suposada "línia oficial" del meu partit.

M'explicaré. Unió Democràtica ha defensat des dels seus orígens, l'any 1931, en plena II República, que Catalunya ha d'assolir el més alt grau de llibertat nacional per poder treballar en un projecte comú d'estat confederal en què sigui tractada com el que ha de ser: una nació entre nacions iguals. Només cal acudir als documents fundacionals (Manifest a El Matí) i a les ponències aprovades en els primers congressos, quan perso?nalitats com Romeva, Roca, Vila d'Abadal, Coll i Alentorn, Carrasco i Formiguera, van donar carta de naturalesa a una veritable "tercera via" per resoldre l'embolicat i crispat ambient català dels anys trenta.

Sempre he defensat això mateix, que Catalunya ha d'avançar cap a la més alta cota de sobirania nacional, perquè tenim voluntat d'ésser i d'estar, perquè ens cal fer un pas endavant en un context internacional que, a inicis d'aquest segle XXI, s'està configurant com el "món dels pobles", perquè Catalunya no es pot ins?tal?lar en la reivindicació perpètua d'allò que no pot aconseguir per ella mateixa, ni en la queixa constant, ni en el rèdit immediat però insuficient (l'anomenat "peix al co?ve" que tanta fortuna va fer en temps del president Pujol i que, segurament en aquell moment, era el que calia sortint com sortíem d'un procés de més de quaranta anys de dictadura i immersos en un procés de reconstrucció nacional que partia des de zero), perquè la història només té en compte els agosarats, els freds de cap i calents de cor, els que treballen i s'esforcen per assolir allò que persegueixen.

Però Catalunya no ha d'aspirar a aquesta més alta cota de sobirania nacional per quedar-se aïllada, ni tan sols per esdevenir un estat independent a qualsevol preu. Aquest no és el plantejament principal, perquè també en el context d'aquest segle XXI estem convençuts que canviaran radicalment les concepcions geopolítiques basades en models d'estats com els d'ara, hereus d'aquells que es van configurar al segle XVII i a Europa. Catalunya ha de ser plenament sobirana, això primer, i llavors ja es veurà, i no es pot descartar que es pugués articular un projecte espanyol, o europeu, de confederació de nacions o d'estats de nacions; les vies estan obertes en tots els sentits, i més que mai.

Tanmateix, el que és important és moure's, avançar, superar idees caduques. Catalunya necessita d'un projecte ben definit que sumi voluntats, que integri corrents polítics, idees i accions. Catalunya necessita que el Catalanisme polític, ara com al segle XIX i al XX, es torni a erigir en el veritable pal de paller de les aspiracions catalanes de ser i d'estar. En això estem, o almenys en això hauríem d'estar!