A mesura que s'acosten les eleccions municipals, hi ha polítics que accentuen la pràctica sectària de defensar una opinió o una idea de forma intransigent i fanàtica.
Un sectari no considera l'oponent com un rival polític sinó que és un enemic personal a destruir per qualsevol mitjà sense que importi, poc o molt, atacar la seva vida privada.
Un sectari està en possessió de la veritat i els altres estan equivocats perquè l'erren quan no accepten les seves proposicions.
Una persona sectària exclou qualsevol avinença o compromís perquè nega el pa i la sal a tots aquells a qui combat aferrissadament.
El sectari viu de fórmules prefabricades i els esdeveniments no l'afecten massa ja que en el seu món minúscul tot és blanc o negre.
El sectari actua compulsivament perquè està sotmès a una angoixa intensa que l'acuita a opinar amb acritud contra els altres en un afany d'estar a la palestra permanentment.
Per al sectari la discrepància amb la realitat l'obliga a posar-se a l'aguait perquè veu perills per tot arreu i desconfia de tothom.
Al sectari li agrada la discussió fins al punt de considerar-la primordial. No obstant això, com més discuteix, més se li escapoleixen els raonaments que es transformen en una tirallonga de frases fetes. És com sadollar la set amb aigua salada: com més es beu, més augmenta la set.
En els últims anys, els ajuntaments han esdevingut un terreny abonat per al cultiu del sectarisme tant entre els qui governen com entre aquells que estan a l'oposició.
Un grup sectari menysprea a les altres formacions polítiques perquè creu que les seves propostes són indiscutibles i no accepta que es rebutgin o critiquin. Per al sectari, l'ajuntament és com una escola en la que exerceix de professor indiscutible que des de la seva tribuna reparteix saviesa. Sovint s'embolcalla amb la bandera de la democràcia per recordar a la resta de grups polítics que s'han de plegar a l'aritmètica dels vots i el control de legalitat és una nosa que s'ha d'apartar per poder actuar capritxosament. Si la política municipal es tenyeix de sectarisme, la ciutadania patirà les conseqüències nefastes tant dels qui fan el que volen com dels qui posen pals a les rodes. Potser sí que l'espectacle d'uns regidors entossudits a barallar-se freqüentment pot acontentar el nucli dur de militants i simpatitzants exaltats que pul·lulen en tots els partits, però aquestes actituds sectàries els allunyen de la gent, que contempla astorada com s'esbatussen verbalment. No seria més assenyat unir esforços per tirar el poble endavant?
