Josep Pla va ser un home de boina i cigarreta que deixava anar bajanades que serien celebrades per les generacions posteriors com si haguessin sigut pronunciades per l'oracle de Delfos. I ja està. A partir d'aquí s'ha dut a terme una promoció chauvinista de la seva imatge per fer-nos creure que va ser també un gran escriptor, de talla internacional, quan només va ser el borni en un temps i un país (Catalunya o Espanya, perquè aquest sí és un seu mèrit: la seva ambivalència el fa ser reivindicat per uns i altres) de cecs. Comparar-lo amb les plomes que aleshores escrivien a Europa i Amèrica és insultar la literatura.

Existien les noces d'or i les d'argent, i amb Pla hem descobert que hi ha també les d'estany. Tots els diaris catalans han recordat aquests dies una efèmeride tan peculiar com la dels 30 anys (?) de la seva mort. Així he pogut llegir en mitjans d'abast estatal dades tan apassionants com que a Pla "el van impressionar de Nova York els cotxes aparcats i els semàfors", i tan originals com que de vell el preocupava caure per les escales. De debò té algun interès el que li agradava menjar, el que pensava de les dones o el tipus de tabac que fumava? Tal ridiculesa només la superen els que davant de qualsevol fet actual especulen -què dic especulen: afirmen, juren i perjuren- sobre què n'hauria opinat Pla.

En realitat a quasi ningú li agrada Pla, per pesat. Confessar-ho avui, quan per esmentar el seu nom cal fer reverències, és arriscar-se a ser titllat d'analfabet, però compto amb els dits d'una mà les persones conegudes que n'han acabat un llibre. I parlo d'adults. Que -com informava Diari de Girona- no hi hagi Pla entre les lectures obligatòries a les escoles, pot ser una bona manera de fomentar la lectura entre els joves. A veure si també eliminen els Mihura i Pedrolo de Tres sombreros de copa i Mecanoscrit del segon origen que, 30 anys després de fer-ho jo -i ja llavors eren carrinclons- encara llegeixen els meus fills.