Com puc entendre que un adolescent trobi gust a fer-se unes cremades a la pell del braç amb una cigarreta? O quina explicació pot tenir que una noia de 15 anys es faci uns talls a la pell amb el cúter, fotografiï les ratlles sagnants i pengi les imatges al Facebook? Tot sembla indicar que aquestes situacions que, d'entrada, semblen inversemblants, són més freqüents del que ens puguem imaginar. Els pares en queden al marge; ni ho saben ni ho controlen. Quin és el seu origen?

L'Acadèmia Americana de Pediatria ha llançat fa poc un toc d'atenció sobre aquestes conductes d'autolesions sense intenció suïcida i que inclouen talls, cremades i cops. Han relacionat aquest fet amb la difusió de vídeos a través de Youtube; vídeos en què apareixen nois i noies adolescents que s'autoinfligeixen diverses lesions i que poden servir de model i de guia per els qui els visionen. Model i guia i, al mateix temps, pèrdua de la sensibilitat ja que, a força de repetició, les conductes humanes més anormals poden veure's com "normalitzades", malgrat que el sentit comú les consideri inacceptables. Des de l'Acadèmia Americana de Pediatria s'han revisat els 100 vídeos sobre autolesions més visionats a la xarxa durant l'any 2009. El 80 % d'aquestes filmacions podien ser visionades sense cap mena de restricció, falsejant l'edat per accedir-hi. D'acord amb les investigacions, la mitjana d'edat real dels espectadors passius d'aquests vídeos se situaria al voltant dels 14 anys. Sorprèn que en el 95% són noies. La mitjana d'edat dels espectadors passius possiblement estigui al voltant dels 14 anys, ja que molts adolescents adopten identitats d'adults, enganyant sobre l'edat real, a fi de poder accedir a aquetes filmacions. Els resultats apunten també que, en l'actualitat, entre un 15% i un 20% de joves secunden aquestes conductes d'autolesions que suposen un greu risc de derivar en trastorns psiquiàtrics severs, en dificultats en les relacions personals i, en molts casos, en intents de suïcidi.

Cada vegada anem coneixent més els efectes col·laterals d'una educació no supervisada ni per pares ni per mestres, a mans d'agents incontrolats i sense identificar, i davant els quals els sentiments són d'impotència. Els nens i adolescents actuals passen hores i hores davant la pantalla de l'ordinador sense que els pares tinguin coneixement de quins son els missatges que els arriben. La prevenció es fa cada vegada més difícil. Ens queda, sempre, el recurs a la paraula. Només fomentant el diàleg amb els fills i ampliant els espais per a la conversa serem capaços de tenir un coneixement del que visionen els nostres fills abans no sigui massa tard.