M'assemblo a Camps en què tampoc demano factures ni tiquets, i no per por que creguin que ho carrego tot a protocol, sinó perquè sóc un desastre. Quan arriben aquestes dates, el senyor que em fa la declaració de la renda s'enfada molt amb mi, ja que no troba l'home amb què desgravar.
- Però què et costa demanar el paperet quan agafes un taxi?
Dit així, sembla que té raó. Es molt fàcil demanar el paperet, però a mi em fa una mandra enorme. I quan me'l donen sense demanar-lo, com a El Corte Inglés, el perdo de seguida. Confio més en l'administració d'El Corte Inglés i de les botigues en general que en la meva, que és inexistent. Atès que sóc autònom, em podria desgravar fins i tot la gasolina del cotxe, i a les gasolineres et donen el tiquet sense necessitat de demanar-lo. I l'agafo i me'l fico a la butxaca i quan arribo a casa em pregunto en quin calaix guardar-lo, però tots els calaixos són plens de coses inútils, de manera que al final l'arxivo a les escombraries. Que per què emmagatzemo les coses inútils en comptes de les útils? Perquè m'agrada fer-me mal, és el meu caràcter.
En allò que ens diferenciem Camps i jo és que ell sempre paga en efectiu (per no deixar rastres), mentre que jo sempre pago amb targeta (per deixar pistes). Camps, en les seves declaracions davant del jutge, es mostra preocupat per donar un "ritme de modernitat" als actes del seu partit (organitzats principalment per El Bigotes). Però després no porta aquesta modernitat a la seva vida privada. No s'entén aquesta mania de pagar-ho tot en efectiu, sobretot en un home tan pulcre, amb el que embruten els diners. Gran part d'aquests diners procedien a més de la caixa de la farmàcia de la seva dona, és a dir, que havien passat prèviament per les mans de gent malalta. No ens lliga, francament, que el netíssim Camps s'exposés a atrapar un bacteri intestinal podent evitar-lo amb la targeta de crèdit, que està desinfectada.
Vol dir-se que el diàleg de Camps amb el jutge sembla una conversa de besucs, i no per culpa de sa senyoria, sinó del president de la Generalitat Valenciana, que contesta a tot com si estigués sonat. En això també ens assemblem Camps i jo, però un servidor no té responsabilitats polítiques.
