Els dies càlids de l'any dilaten la dita que "a l'estiu tota cuca viu". La litúrgia del turisme i els hams preparats fan el seu agost als oceans publicitaris. Toca viatjar. És vella la idea de viatjar, per bé que la claredat de les ofertes contrasta amb les tenebres dels grans viatgers de la història, com eren els fenicis, els grecs, els romans i tots els descobridors.
El viatge ens envolta i ens fa denteta. Forma una necessitat o, almenys, una necessitat creada. Atabalats o entusiasmats, quan emprenem un viatge podem portar a la maleta la pegatina del dubte: fugim o busquem? Es pot fugir del fantasma de l'avorriment del quotidià, o podem anar a buscar nous paisatges, sensacions i enriquiment cultural. Algú sabria dir de què fuig, però no pas què busca; d'altres (els distrets de naixement) no sabrien dir ni una cosa ni l'altra.
El viatge pot generar literatura de qualitat. Els escriptors que s'ho proposen saben bé el que hi cerquen, és el goig d'oferir una experiència vital, creativa. Quan encara eren molt lluny les grans comoditats dels viatges d'ara mateix, ja sempre teníem escriptors viatgers: Josep Pla va dir que descriure viatges és la millor escola de literatura. Antoine de Saint-Exupéry, pilot d'aviació, envolava amb ell una excepcional vocació d'escriptor que comunicava els seus viatges; per exemple, descriu un vaixell ple d'emigrants -plantes sense arrel, diu- que es treuen de la butxaca els records de casa i de la ciutat nadiua que en perden el significat. "Vull ser un viatger i no un emigrant -diu l'escriptor- he après tantes coses al meu país, que a fora no em servirien de res." El viatger pen?sa tornar, quan surt ja comença el seu retorn. Ja no és nostàlgia enyorar els propis origens.
El viatge del moviment hippi dels anys seixanta no sabia què buscava. Fugia, clarament, d'una societat de consum que rebutjava, cap a Wight, Eivissa i altres aïllaments, on enterrava els projectes mentals que no es van realitzar. Quixots o covards, els hippies varen tenir una experiència rara, entre viatge i emigració permanent.
Sobre els viatges anomenats de fi de curs, d'estudiants i centres d'ensenyament, podem preguntar-nos, fugen o busquen? Consta que la norma és preparar minuciosament les rutes per fer-ne una eina educativa, propiciant l'accés a les aules de la vivacitat de la geografia, l'apropament dels testimonis de la història, la riquesa plural d'ètnies i llengües i moltes coses més; si en alguna ocasió es programés sense tants miraments, aquella sortida no reeixida pedagògicament faria pensar que en as?tronomia també se'n diu excursió quan un planeta es desvia de la seva òrbita.
Una part del bon record que pugui deixar un viatge és l'acolliment que s'hi pot haver trobat. Rebre i admetre bé el viatger és propi de bona ciutadania; el contrari seria signe de pobresa educativa. Fins i tot hi ha una cita bíblica que parla de sortir d'un lloc que ens ha sigut hostil i espolsar-se les sandàlies per deixar enrere la mala pols d'aquell camí. Agraïr el bon acolliment és d'elegància: és el que va fer un jubilat amb les seves paraules de comiat: "a tots els qui en el viatge cap a l'Illa m'heu estat feacis acollidors." Es referia als homes de l'Esquèria que varen acollir bé Ulisses, en el seu gran viatge. Una jubilació acaba un viatge, però també cal saber-hi veure que en pot començar un altre, no pas de fugida, sinó de nova recerca creativa.
Ben mirat, potser les persones ens descobrim quan ens mesurem amb el viatge.
