el record i el ´souvenir´

 
el record i el ´souvenir´
el record i el ´souvenir´  

JORDI DALMAU Ales primeres embranzides del turisme internacional, es va anar introduint aquí la tendència de dir alguna cosa, frases o paraules, en algun idioma estranger, sobretot si era de bon pronunciar, no fos cas que amb la dicció se'ns notés que no havíem passat per les aules de la Berlitz. Una paraula que va entrar molt bé va ser souvenir. De bon dir, i estarrufava. Certament que d'objectes que ajuden a evocar ja n'hi havia hagut sempre. Faig memòria que a la meva infància hi havia a casa un càntir que amb la seva decoració era un record, feia present que els meus pares havien anat a veure l'Exposició Internacional de Barcelona, l'any 1929. Així doncs, a la prehistòria d'aquest meu article d'avui hi ha un càntir molt entranyable. És clar que es va trencar, el càntir, però el punt de lectura de la memòria fa vuitanta anys que em fa companyia.
Al començament del turisme massiu varen sortir -com bolets dels millors boscos- molts souvenirs marcadament típics i tòpics. Per resumir-los de dret: els toreros i les manoles. Tenien, aleshores, una rara exageració de figura i coloraina, que va resultar com una espècie invasora. La seva poderosa presència va ser motiu d'una diversitat d'opinió, a Barcelona: el cronista de la ciutat, Sempronio, i l'arquitecte Oriol Bohigas s'hi varen manifestar ben contràriament; el cronista recordava amablement que als anys trenta ja la Ciutat Comtal havia ideat l'"atracció de forasters" i que l'abundància de botigues d'aquests articles donava un cert al·licient a la passejada per les Rambles. En canvi, l'arquitecte, en nom d'un urbanisme cerebral, volia fer fora tot aquell conjunt que empastifava les Rambles de tuguris, estranyes cavernes i articles poca-soltes, i acabava demanant que l'Ajuntament controlés aquell problema d'imatge de ciutat. Tanmateix aquells dos bàndols, dos criteris, deuen existir encara a molts lloc de concentració de visitants perquè cada casa és un món, sobretot en el tractament del turisme.
Els souvenirs, com el torero i la manola tan carpetovetònics, el gall del país veí, el gat de més cap al nord, entre d'altres, pretenen ser un testimoni d'una identitat feta de motlle, que se subministra al turista que té pressa i no disposa de temps per descobrir els trets diferencials de la terra visitada; aquest souvenir equivaldria a un curset de formació accelerada. El record, contràriament, és una mena de memòria i una expressió d'afecte envers algú que se'ns acosta; hauria de ser un senyal natural, no estrident.
Era per la seva estridència que els ?souvenirs del primer turisme varen perdre la seva credibilitat (perquè els suecs, s'havien de creure que aquí tots erem toreros?) i a les botigues es venien falsedats humanes, geogràfiques i històriques. A la pendent fàcil apareixia un mal folklore a cada article del catàleg. L'escriptor Josep M.Pemán, andalús i coneixedor de la tela d'aquell temps, ho va dir molt bé: "La gent es pren dues copes, s'anima, diu coses espontànies i balla; aleshores passa un que s'ho creu tot, ho publica i ho reglamenta: el primer és el poble, i el segon és el folklore".
Cada terra és rica en alguna cosa singular i a Girona accentuadament per tenir mar i muntanya. Cal fer que siguin aparadors ben proveïts, des dels records més dolços que els artesans saben preparar, fins als prodigis de la terra i el foc en forma de peces ceràmiques, passant pel record categòric de totes les manifestacions de l'art. Són aquí mateix els deures que han d'anar fent els creadors de records de les comarques gironines. Dit d'altra manera, el torero i la manola ja poden passar a les llistes de l'atur.

Enllaços recomanats: Premis cinema