Com una altra qualsevol històrica lluitadora militant antifranquista dins el moviment de les "forces del treball i la cultura" que va esclatar en aquell gloriós maig del 68 francès a la Sorbona de París, sento la meva frustació a les entranyes. Tant se val que, en aquells temps d'una esquerra europea esplendorosa i guanyadora, que tothom aixequés la seva senyera buscant el seu honor del "que jo també hi era". Puerilitats egocèntriques que no feien cap mal a la revolució en si mateixa, a part d'avergonyir els mentiders. Aquests mateixos mentiders, que no hi eren a París, els nepotistes que avui tenen el seu cul prou ben instal·lat a les seves poltrones salomòniques per dir-nos, per dir-vos admirats indignats que la seva democràtica tolerància envers la vostra revolució en la defensa dels explotats famèlics d'aquest món injust i ocupat pels imperialistes usurpadadors del nostre dret a sobreviure amb la dignitat inqüestionable que correspon a cadascú només pel fet legal d'existir.
D'aquests mentiders, jo us diré que me'n faig portaveu per demanar-vos perdó. Tramposos indignes. Incapaços vells jugadors en l'aposta al cent per cent per la llibertat de tots vosaltres, i que ara resulta que tots havien jugat amb un as a la màniga. Els "señoritos" de l'esquerra s'ho podien permetreÉ La seva trampa els hi va funcionar i es van fer banquers de la vostra inocència, impotents per sempre més de demanar-vos perdó. Tots tenen un duro per aterrar en helicópter a la terra del poble. Jo els denunciaré, si m'acompanyeu al Jutjat de Guàrdia, per la seva ostentació de la línia vermella.
