Es diu "deute indigne" el que es produeix quan el prestamista sap que l'hipotecat no podrà saldar-lo. Vol dir-se que no mereix ser tornada. També és nul·la de dret la coneguda com a "deute odiós", que és el que un banc atorga a un govern il·legítim. Diem això perquè, malgrat ser evident, es parla poc d'això. Fins a l'esclat de la crisi, els bancs van produir deute indigne per un tub. Un capitost de la central telefonava a un director de sucursal i li deia:

Noi, has de concedir cent préstecs hipotecaris abans del gener, d'una altra manera ens quedem sense les recompenses de cap d'any.

El director de la sucursal s'apostava llavors a la porta del banc i, en una espècie d'atracament invers, convidava a entrar el primer que passava.

Encara que el primer que passava guanyava 1.000 euros al mes, l'executiu el convencia que podia ficar-se en un préstec de 850.

- Faci vostè una volta pel barri, busqui un pis que l'agradi i nosaltres li prestem els diners perquè se'l compri.

- Però escolti, si només guanyo 1.000 euros.

- Mil euros són una fortuna, faci'm cas, no perdi per timorat l'oportunitat de la seva vida.

La casuística és abundant. Malgrat que ja llavors el Banc d'Espanya avisava un dia sí i un altre també que l'habitatge estava sobrevalorat ben bé un 30%, els bancs privats efectuaven taxacions absurdes.

- Si vostè no pot fer front als terminis -informava l'executiu bancari-, no passa res. Ven el pis per un 20% més del que li va costar i encara es guanya uns diners. Li treuran de les mans. No passa res.

Sí que passava. Està passant ara i no sabem quant durarà la processó. El deute privat té la mida d'un tsunami, que encara es troba en fase d'agafar corredissa per inundar-nos a tots. Gran part dels indignats del moviment 15-M pertanyen segurament a famílies sotmeses a deutes indignes. Tals deutes s'haurien de revisar perquè, com les odioses, no obliguen o no haurien d'obligar el deutor.