Abans-d'ahir ens vam aplegar a la Fontana d'Or una bona colla de gironins i gironines per recordar en Pere Rodeja, en Pere de can Geli. La Rosa Gil, quan vaig arribar, m'explicava satisfeta que estrenàvem com a sala per a actes i conferències la sala romànica, que havia quedat molt bé. I és veritat. La sobrietat dels murs, la visió dels finestrals, la finesa de les columnes i els capitells atorguen a aquest espai una senzilla solemnitat molt apropiada. La sala es va omplir de gom a gom i la majoria de llibreters i llibreteres de la demarcació, i de fora, convocats pel gremi van compartir acte amb molts ciutadans que volien recordar el ciutadà i l'amic, i acompanyar els familiars emocionats pel record ben viu d'en Pere. El mateix gremi es va ocupar de promoure, gràcies a l'activisme editorial d'en Quim Curbet, l'edició d'un petit llibre, Memorial. Pere Rodeja i Ponsatí, que és un aplec dels articles, molts dels quals al Diari, que es van publicar arran del traspàs d'en Pere. Un conjunt de textos que junts ens fan l'efecte d'un gran homenatge espontani a les principals virtuts del nostre llibreter que, des de la bondat, la discreció, l'eficàcia, el coneixement, l'amabilitat, la senzillesa i la naturalitat va exercir durant molts decennis la seva vocació de llibreter de capçalera, en expressió d'en Joaquim Jubert, a can Geli. Una llibreria que és com un carrer de llibres, un passatge, un carrer cobert, entre l'Argenteria i la Cort Reial.

Sortint de l'acte, precisament a la Cort Reial, em vaig poder adonar que l'escultura en bronze que reprodueix una de les peces d'en Fidel Aguilar que l'Ajuntament havia situat recolzada a la base del primer pilar, del primer arc de les voltes d'en Rosés, havia tornat al seu lloc. El dia abans, la mateixa alcaldessa Anna Pagans m'havia informat d'aquesta recuperació, que posava fi a un parèntesi de molts mesos sense l'escultura perquè la casa d'aquesta primera volta havia estat en obres i en realitat totalment reconstruïda.

Vaig observar una estona llarga la convivència de les formes elegants i sensuals de la figura femenina de l'escultura amb les terrasses dels bars, plenes de gom a gom de gent sopant o fent el toc, en un ambient vivíssim i animat que em va complaure especialment. És justament aquesta idea de fusió entre l'espai construït, la ciutat de pedra, i l'ànima de la ciutat, la gent, la vida, la que dóna sentit ple a les formes urbanes i al desenvolupament d'un model de ciutat que ha fet del comerç, del turisme, de la gastronomia i de la cultura i el coneixement elements essencials del seu full de ruta. I que han esdevingut un senyal d'èxit i una causa de la dinamització concorreguda del Barri Vell, en altre temps adormit exclusivament en les glòries del passat reservades al consum immortal de ciutadans inexistents.

La reposició de l'escultura d'en Fidel Aguilar em sembla també una recuperació justa i necessària, una devolució estricta, d'un personatge recuperat per a la memòria de la ciutat després de moltes iniciatives que es remunten a l'any 1930, quan els Amics de les Arts van promoure un moviment ciutadà que va culminar amb la instal·lació d'un monument elegant i senzill dedicat a Fidel Aguilar en un racó discret dels jardins de la Devesa. No sé ara si amb aquest monument podem estar tan feliços com amb l'escultura de la Cort Reial, perquè tinc vagament en el record la idea que ja fa uns anys, la figura femenina que coronava el monument va ser sostreta i mai no he sabut si es va recuperar i si aquell homenatge dels anys trenta, que va glossar en el seu moment Josep Colomer, es manté vigent o roman escapçat.

Després vindria, l'any 1972, l'exposició que li va dedicar l'Ajuntament de Girona i el Col·legi d'Arquitectes, comissariada per en Jaume Fàbrega, i que va donar lloc a un catàleg esplèndid amb textos del mateix Fàbrega, del ja esmentat Josep Colomer i d'Eugeni Ribalta (Enric Marquès). Aquesta exposició és a l'origen de la col·lecció d'obra de Fidel Aguilar que conserva i exposa el Museu d'Història de la Ciutat i que va servir també per a l'exposició de Fires que se li va dedicar en el marc de la sèrie d'exposicions que en els anys noranta es van fer, sota l'impuls de Narcís Comadira, per a la recuperació del noucentisme gironí (Aguilar, Marcó, germans Busquets, Fargnoli, Casanovas...). El conjunt dels catàlegs d'aquest cicle conforma un corpus essencial per a conèixer la producció artística a la nostra ciutat en el primer terç del segle XX.

M'interessa, però, per damunt de tot subratllar més directament el fet urbà. La recuperació d'un racó de ciutat amb identitat pròpia i amb un referent concret. Les ciutats estan fetes d'espais i formes i ens hi identifiquem millor quan, més enllà de la grisor anodina i avorrida, trobem referents singulars que ens apropen a una ànima culta i viva de la memòria de la ciutat. Aquest és el sentiment que em va suscitar la presència recuperada de l'escultura de Fidel Aguilar. Malgrat ser molt recent se'm feia estrany el pilar sense l'escultura, cada vegada que hi passava trobava a faltar quelcom que em semblava integrat, incrustat, en la pedra que conforma els arcs de les voltes d'en Rosés.

Ara, Fidel Aguilar (1894-1917), tan jove i tan creatiu, tan delicat, tan noucentista, ben custodiat al Museu d'Història, reproduït incessantment en les peces de can Marcó de Quart surt a passeig per la ciutat i situa a la Cort Reial una pinzellada de memòria integrada a la vida. Mentre la bellesa extrema de la seva "Eva", un marbre delicat i sensible, honora de tant en tant ciutadans exemplars en un dels premis Athenea que lliguen el present de la ciutat al moment més brillant i creatiu de la ciutat de fa ara prop més d'un segle.