Cartes

jordina costa. gaüses.

No em considero ni nouvinguda ni nadiua de Gaüses, però hi visc. I crec que és una sort que la gent pugui viure i treballar a casa seva, evitant convertir un poble en fantasma a l´hivern i en «una ciudad de vacaciones» a l´estiu. Ja no queden tants poblets a l´Empordà on es pugui llogar una casa tot l´any a un preu raonable o on hi quedin dos pastors.

S´ha creat una polèmica –al meu parer– bastant absurda. Dos arbrets han desaparegut de l´únic lloc que permet girar a camions i autobusos. I què? Als voltants de Gaüses hi ha bosc on s´hi pot anar a passejar entre tots els arbres que es vulgui. Quines despeses generarà a l´Ajuntament un projecte nou?

I jo em pregunto, què és més important, la funcionalitat de la plaça o l´estètica?

Confiscacions

de la Guerra Civil

jaime serrano de quintana. president de

l´associació cultural gerona immortal.

El passat 28 de juliol va aparèixer en aquest diari un article titulat «Coincidències històriques comparades», del qual és autor el senyor Àngel de Vega. S´hi afirmen certes qüestions, a les quals hem de respondre.

En l´article es diu textualment –després de les qualificacions tendenciosament negatives sobre Franco i el seu Règim Polític a què ens té acostumats, que per raons d´espai no contestarem–: «Franco i els feixistes és van quedar tot el que els vençuts van deixar enrere durant la retirada (...)». Aquesta afirmació és una veritat a mitges, perquè és cert que l´exèrcit Nacional –la qual cosa entra en la lògica de la guerra– va prendre possessió de tot el material bèl·lic abandonat per l´enemic. Com també és cert que els béns de les diferents organitzacions integrants del Front Popular van ser confiscats i aquí va quedar tot.

En canvi, per contrast, caldria significar les requises de béns particulars i de propietats efectuades, pistola en mà, tant per part de les diferents milícies revolucionàries, com pels comitès locals. No oblidant tampoc les joies sostretes dipositades als bancs que en la fugida van ser portades a França –alguns diuen que a butxaques privades– per dirigents de la Generalitat Republicana, com tampoc es pot defugir el carregament constituït per joies i altres béns privats del vaixell Vita, noliejat pel dirigent socialista Indalecio Prieto amb destinació a Mèxic.

Vies d´extinció

jaume planas perxachs. blanes.

El nou pop català, amb un suposat o impostat adjectiu indie que li cueja, aspira a ser un fenomen com aquell boom del rock català dels noranta. Tots els grups fugiran d´etiquetes i voldran vendre´s com a únics però hi ha un denominador comú que fatiga: molts practiquen un pop càndid d´acústica desendollada. El públic que el segueix es creu cosmopolita d´oïda educada i gust refinat, vaja, uns moderns de pedra picada que com tota generació haurà de matar o renegar de la predecessora.

Mal que els pesi, tenen alguna cosa en comú amb aquell rock de comarques que va arribar a omplir el Sant Jordi. La primera concordança: en ambdues escenes han aparegut grups genials, algun de passable i una colla de cafres indigeribles.

La segona similitud: en les dues mogudes han brillat per damunt de la resta tres o quatre grups i a rebuf d´aquestes primeres espases, han sortit un fotimer de còpies barates.

La tercera semblança: el grup banyolí Kitsch ha rebut la mateixa poca atenció o suport pels mitjans tant en l´època pretèrita com en el present. Supervivents d´aquell rock mainstream de lletres que feien enrojolar (no totes), avui tampoc els difonen quan se suposa que haurien d´encaixar millor amb el públic expert (entès o més madur) que consumeix els nous grups catalans.

Us convido que redescobriu el seu rock fosc, que il·lumina els clarobscurs de les nostres ànimes.