N'hi havia per perdre el compte. Uns anys enrere les ciutats mitjanament obertes de tarannà s'havien posat a agermanar-se amb d'altres, per diverses motivacions; podia ser una semblança històrica, o geogràfica, altres lligams de tota mena i per raons d'autèntica bona voluntat. Les ciutats interessades creaven una xarxa de solidaritat que hem de creure -sense entrar en detalls- devia tenir la seva eficàcia.
Però hi ha una percepció popular que aquells agermanaments entre ciutats (i també entre cometes...) eren de pura façana i varen caure en el parany de la moda, del costum de seguir una manera de fer, en aquest cas donar senyals de vida com a ciutat que no es vol quedar enrere. Perdó. Però devien ser diversos els processos i les determinacions per arribar a una declaració d'agermanament; no se solien explicar massa; es prenien uns acords municipals -devia anar així- es realitzava el ritual de la solemnitat, es convidava la televisió, i després se solia inscriure a unes cartelleres a les entrades de les ciutats afectades. Recordo que la ciutat de Girona era agermanada amb dues o tres, o quatre, no venia d'una, ho havíem llegit als rètols; amb un xic de sort a les fires de mostres apareixien estands plens de papers d'una ciutat de fora i deies: mira, devem ser agermanades. D'aquells indicadors als carrers d'entrada goso dir que ja no en queda cap i em temo que això pot ser un símbol de l'acabament de la cosa indicada.
No solia haver-hi gaire informació general d'un agermanament entre ciutats, com seria el motiu de l'elecció, el desenvolupament d'activitats, programes concrets i etcètera. En algun sector hi ha memòria d'haver-se realitzat intercanvis i visites que podien significar un inici de vincles; des del terreny del voluntariat podrien aportar notícies retrospectives que serien ben rebudes després d'aquests anys transcorreguts en una total absència informativa.
Se'ns hauria d'explicar bé la causa de tal abandó d'una pràctica que sobre el paper ja es pot veure podia resultar altament cívica. Agermanar-se dues ciutats pot representar un valor democràtic de convivència i pluralisme, el progrés en la consciència de l'estímul, un afany de materialitzar la trobada, una eina de treball a favor de la cooperació i la pau. Aquests pensaments ja devien ser presents quan es varen emprendre les iniciatives originals per agermanar ciutats. Però més tard, alguna dificultat seriosa es degué entrebancar en el camí traçat, per deixar-ho córrer, lànguidament, fins a l'extrem actual que ja portem una generació que ignora aquells valors pedagògics que podia desvetllar una ciutat quan s'agermana amb una altra.
Una ciutat no és, només, un ajuntament, tot i que moltes vegades els ciutadans ens repengem en aquesta idea, per comoditat insana. Una ciutat també és un teixit de forces culturals, materials i espirituals, i aquest conjunt ha de saber denunciar mancances, interpel·lar les fadigues que es puguin produir, revisar els enyoraments de realitats desaparegudes i plantejar-se les possibilitats dels retorns.
Hem de creure que quan eren vius, els agermanaments entre ciutats bé que devien aportar realitzacions satisfactòries a la causa de la convivència i la pau. Seria molt bo que es donessin a conèixer perquè la ciutadania tingui motiu i al·licient per fer moure les reserves infinites de civisme. Al tribut de l'enyorament justificat potser caldria respondre-hi amb un serè restabliment del projecte.
