Aquests dies estem veient a TVC i ràdios catalanes un anunci que propugna el consum de productes quilòmetre zero, on, a més, la sàvia dietista de torn, diu que, si fa no fa, això és ecològic. El terme "quilòmetre zero" s'està posant de moda, i si qui el va introduir -l'organització de "menjar lent" Slow Food?- el tingués registrat es farien milionaris. Significa que s'han de preferir els productes de l'entorn, d'un radi aproximat de 1oo quilòmetres. És el que anomenem "consum local" o productes locals, o també, productes de circuit curt, productes de proximitat, menjar local (local food, en anglès), comunitat d'aliments, consum certificat i altres termes.

Es relaciona, per tant, tal com es pot veure a l'anunci esmentat, amb els productes que gaudeixen d'una IGP (indicació geogràfica protegida) o DO (denominació d'origen), productes amb làbel o etiqueta d'origen i traçabilitat, etc. Això és possible en països com Itàlia o França, però a Catalunya és gairebé impossible. El nostre repertori de productes amb etiqueta és mínim, comparat amb aquests països, o bé els seus canals de comercialització i distribució són febles o insuficients i a vegades quasi inexistents.

L'altre problema -i en això hi té culpa l'administració- és que sovint es confon aquests aliments amb productes ecològics, i de fet, hi tenen poc a veure, o quasi res. Molts productes ecològics (o de producció integrada, que és un pas menys, ja que controla l'ús de pesticides, insecticides, etc.) presents als nostres supermercats -per exemple les pomes del Tirol italià- no són productes de proximitat, ja que poden venir d'Itàlia, de Xile, de Nova Zelanda, de França... Als Estats Units es va produir una intoxicació en massa a causa dels consum d'aquests productes ja que eren manipulats i distribuïts a través d'una sola central. A més, la producció ecològica no sempre és garantia de productes tradicionals, propis de la terra, i suposa un model elitista de consum, per tant és dubtós que un govern n'hagi de fer publicitat.

El vessant polític del consum de productes locals també te un nom, "sobirania alimentària", que es refereix tant a les àrees en desenvolupament com en els països industrialitzats, una oposició a la indústria agroalimentària de les multinacionals i les grans superfícies comercials -responsables de molts dels trastorns alimentaris periòdics que sofrim, dels baixos preus pagats als agricultors, etc.-. Igualment fa referència al fet de mantenir l'agricultura tradicional i no sotmetre-la a pràctiques intensives i industrials.