Som 7.000 milions

Es calcula que la humanitat es va esqueixar d'altres primats fa cinc milions d'anys encara que l'homo sapiens tan sols va sortir del seu bressol africà fa uns 50.000 anys i durant molts mil·lennis va créixer molt a poc a poc, ja que la població només va superar els 15 milions quan es va fer sedentària amb la invenció de l'agricultura fa 12.000 anys, abans-d'ahir com qui diu.

Després de superar pestes bubòniques i altres epidèmies arribem a ser mil milions l'any 1805, mentre Napoleó feia de les seves a Europa i tan sols aconseguim els dos mil milions cent anys més tard, en vigílies de la Gran Depressió del 1929. Des d'aleshores, el desenvolupament econòmic i els avenços mèdics fan que coses s'accelerin i en només 30 anys, el 1960, arribem als 3.000 milions poc abans de fer-ho a la Lluna. És a dir que la humanitat ha necessitat més de 50.000 anys per arribar a 3.000 milions i després hem estat capaços de duplicar aquesta xifra en uns altres 50 anys. Avui som set vegades més nombrosos que quan Goya ens pintava i això significa que ara coincidim sobre la Terra el 7% del total d'éssers humans que hi ha hagut des dels mateixos Adam i Eva. Es diu aviat.

A aquest ritme i malgrat l'escassa natalitat europea -però Europa importa cada vegada menys- arribarem als 8.000 milions el 2025 i a 9.000 abans del 2050. Però hi arribarem en condicions molt diferents, perquè aquest nen que neix ara tindrà un 50% de possibilitats d'arribar a centenari si és femella i si neix en una família acomodada d'Europa o de Nord-amèrica, mentre que la seva expectativa de vida no passarà dels 53 anys si neix home en una família africana i pobre, al marge dels seus mèrits o demèrits personals. És molt injust i ens demostra que no hem fet les coses molt bé, la veritat és que no ho hem fet molt bé perquè la FAO (Organització de l'ONU per a l'Agricultura i l'Alimentació) calcula que 925 milions d'éssers humans, un de cada set, passen gana i 15 milions moren d'inanició cada any. Éssers humans, repeteixo.

Aquesta aglomeració de persones sobre un 17% de la superfície de la Terra planteja problemes d'espai, d'aliments, d'aigua i d'energia, perquè cap és il·limitat i auguren conflictes futurs doncs la pregunta que sorgeix de manera immediata és la de si els recursos disponibles poden alimentar-nos a tots i a això els experts contesten que és possible perquè el nostre problema no és tant la falta d'aliments com la nostra incapacitat per recol·lectar, emmagatzemar i distribuir adequadament els que es produeixen o per posar en producció de manera sostenible les moltes terres encara inutilitzades, que són el 96% de l'espai total disponible. La lluita per l'aigua ja ha començat en el Mig Orient i tampoc l'energia es distribueix amb un mínim de justícia com demostra la dada que Estats Units té el 6% de la població mundial i consumeix el 25% de l'energia del planeta.

Porto totes aquestes xifres per plantejar el que em sembla el principal problema derivat d'aquest creixement de la població, que no és altre que les injustes condicions que al llarg d'aquests segles hem creat i que no són sostenibles per més temps. O no haurien de ser-ho. Ha arribat el moment d'abordar les desigualtats entre els que tenen i els que no, els que mengen i els que no, els que estan educats i els que no, els que tenen accés a medecines i els que no i així fins a l'infinit. Avui 3.000 milions de persones, gairebé la meitat de la població total, viuen amb menys de dos euros al dia i saben que ja no és per culpa dels déus sinó dels homes i exigeixen un canvi. No és impossible acabar amb la fam si ens posem seriosament a treballar-hi, com tampoc seria impossible frenar l'escalfament del planeta si poséssim la voluntat política que ens falta. En els dos casos els mitjans existeixen i el cost és elevat però sempre sembla que l'urgent ens fa oblidar el que importa de veritat. Total, al cap i a la fi els que es moren són els altres.