Hi ha fotos que generen inquietud perquè reflecteixen el pas del temps amb una perversitat demolidora. En una imatge de fa quinze anys, et veus amb més cabell i amb el seu color inicial, o també descobreixes la mala combinació d'algunes peces de roba. Et veus més o menys feliç, més o menys expansiu o més o menys inhibit. Però, com expressava Antonioni a Blow-up, és en el detall aparentment arbitrari, en la concreció d'allò que no ha de ser explícitament mostrat, que es descobreix la veritable dimensió tràgica de la instantània. En una d'aquestes imatges pots descobrir, per exemple, un telèfon fix que et sembla de mesures desproporcionades. I de cop i volta, com víctima d'una revelació divina, t'adones que ara aquest tipus de telèfons fan sorollets i llumetes més pròpies de joguines infantils, que no fa tant temps no hi havia manera de localitzar-te si no eres a casa. I que, inevitablement, com el protagonista d'una intriga de John Le Carré, vius en constant exposició tecnològica a ser ubicat en un lloc o un altre.
Fa quinze anys, no hi havia xats, ni Messenger, ni Facebook, ni aquest invent del diable anomenat WhatsApp. Tenies una vida privada inequívoca que no necessitava de justificacions del silenci perquè aquest, finalment, era un dels patrimonis de la vida quotidiana. Surts del cinema i tens, a la pantalla del mòbil, una icona blava, una de verda, tres trucades perdudes i quatre missatges de text. Tots a?quests indicadors pertanyen a una presumpta forma de comunicació i ignorar-los equival, finalment, a un acte des descortesia o, fins i tot, una agressió a als interlocutors, que saben que si trigues a contestar és perquè no vols fer-ho. Ets víctima d'un assetjament consentit que dinamita qualsevol temptació de la soledat. I somrius amb una certa amargura quan admets que tots els anhels infantils s'han transmutat en un de sol: agafar la Blackberry i administrar-la com a supositori al mal parit que la va inventar.
